Nadal, avis i nens

Si ara fa un any, el títol de la meva entrada era “No cantar per Nadal”, enguany hauria de ser (encara que no ho és) “Cantar per Nadal”. Les meves vèrtebres i jo hem fet cinc concerts enguany, en 14 dies. De fet en un cap de setmana en vam fer tres. I no solament hem cantat sinó que també ens ha tocat ballar (o alguna cosa semblant) encara que el resultat final ha estat més voluntariós que reeixit (no us haig d’enganyar). Però, que voleu que us digui, cantar per Nadal és bonic. El públic és familiar i molt entregat. Està disposat a quasi tot, fins i tot a cantar. De fet no s’entendria un concert de Nadal sense tots els presents cantant alguna Nadala. Podríem dir que és la manera nostrada de la Marxa Radetzky del Concert de Cap d’Any a Viena (aquest concepte li he robat al Pedro, el meu director, però segur que no li sap greu). Molts d’aquests concerts es fan en esglésies que aquests dies es converteixen en auditoris freds (climàticament parlant), incomodes (els bancs de missa ho són, no ens enganyem) i de dubtosa sonoritat (alguns cops les veus del cor ressonen dies i dies entre aquelles altes parets). Però s’omplen d’un públic que està disposat a passar-ho bé. Els membres del cor, des de la nostra privilegiada posició ho veiem tot (com si fóssim el Gran Hermano de Nadal): les cares aspectants abans de començar, algun badall si la nadala és poc coneguda i una mica llarga i sobretot els moviments nerviosos i les cares de felicitat quan s’anuncia o comença a sonar una melodia coneguda ( el top és el fum,fum,fum, seguida de molt a prop pel Noi de la Mare). Entre cançó i cançó o mentre miro de reüll al meu director, m’agrada mirar els avis i els nens (una combinació molt lligada al Nadal). Són aquests dos col·lectius els que més participen de la màgia d’aquests dies. Què seria un Nadal sense nens o sense avis que per uns dies es tornen una mica criatures?. Als de mitjana edat (i amb els fills ja crescuts) potser ens fa una mica de vergonya deixar-nos seduir per aquests moments d’innocència . Em sembla que ens perdem alguna cosa.

L’he vist

Ens van veure. El meu metge i jo. Va passar tal i com us vaig dir l’altre dia. Al final pantalons, talons i sense maquillatge (i el llit ple de roba descartada). Hem rigut els tres (la seva infermera, ell i jo). Es recordava de mi. No ho ha dit, però jo (intuïtiva que sóc) ho he notat per alguns dels comentaris que ha fet (les dones les notem aquestes coses). Ens hem tutejat (ha calgut esperar més d’un any per arribar a aquest punt de la nostra relació) i hem quedat que ens tornarem a veure passat festes per concretar una cita definitiva el mes de febrer. Aquest cop amb deu minuts vam fer. Pim, pam. Tantes papallones, tants nervis, per no res. Llavors tocarà tornar al quiròfan, l’anestèsia, els zeladors, les infermeres...  Aquest cop em penso que serà més còmode, tant per mi com pels meus cuidadors. M’operarà per la Mútua en una clínica privada (ja ho diu la meva filla que sóc una pija). No us podré explicar batalletes dels meus veïns d’habitació (l’habitació serà individual) ni faré aquelles llargues excursions amb els zeladors per l’hospital. Llàstima, ara vist amb perspectiva històrica tenien la seva gràcia. Desprès d’un dies a la clínica (pocs, tres o quatre, m’ha dit) i unes quatre-sis setmanes de baixa (amb faixa però sense corsé) tot s’haurà acabat. Bé, espero que les meves L4 i L5 així ho entenguin i es decideixin a ser bones nenes. M’ha donat una data sorprenent. Els anclatges que porto a l’esquena i que em trauran valen 5000 euros (cinc mil). Hem quedat que me’ls donarà. Si més no em faré un clauer. 

Papallones a l'estómac

Em sento com una adolescent o al menys això és el que em sembla. Fa tant temps d’aquella edat plena d’incerteses i de grans a la cara que ben bé no recordo massa que vol dir sentir-se adolescent. La veritat és que tinc els nervis a flor de pell. He comptat les setmanes, els dies i aviat les hores que falten perquè arribi el moment. Ja fa dies que em planto davant de l’armari i penso com em vestiré?. Pantalons? (una mica massa seriosos, potser), Leegins? (una mica massa atrevits?), Vestit? (uns em semblen massa curts, altres són una mica mida opus) Talons o plana? Sabates o botes? Un puntet de maquillatge o potser del tot natural? Intento ser més racional. Què vull que pensi de mi? Potser que em vegi bé, plena d’energia. O potser és millor no voler fer veure el que no sóc? Quan arribi el moment (aquest dimecres, de fet), sé que serà un d’aquells dies en el que jo acabaré esgotada d’anar de la meva habitació al mirall del  rebedor (l’únic on em veig de cos sencer) i el meu llit ple de roba que m’he anat emprovant i que he descartat sense donar-li cap oportunitat. Finalment, ja farta de tant vestir i desvestir, em posaré l’abric damunt de qualsevol cosa i sortiré al carrer. Tot el camí aniré mirant de reüll el meu reflex en els vidres dels aparadors per mirar de convencem de que he encertat el meu aspecte i així donar-me una seguretat que en aquells moments no tindré. Arribada al lloc de la cita, abans d’entrar faré un respiració profunda, enviaré un missatge d’ànim a les meves vèrtebres i assajaré el millor dels meus somriures. I allí hi serà ell. Desprès d’uns mesos ens retrobem. De nou té el meu futur a les seves mans. Uns curts preliminars (no tenim massa temps) i em tocarà suaument l’esquena.  Finalment, aquest dimecres, el meu metge em dirà si em treu els claus que subjecten la meva L1 ara o cal esperar un mesos més. O potser havíeu pensat que anava a veure a algú altre?

Dormir al sofà

No sé que em passa moltes nits. Un cop he sopat, recollit la cuina, passejat al gos i altres coses que no sé perquè però sempre he de fer a la nit, m’assec al sofà. A poc a poc, de manera subtil, el meu cos es deixa vèncer per la gravetat (no de la situació, sinó per aquella atracció que la terra té per les coses) i quasi sense adornar-me’n ja estic en posició horitzontal (amb uns llargs segons de queixa per part de les meves vèrtebres, per no variar). La tele segueix funcionant de manera inversament proporcional a la meva activitat cerebral i finalment els meus ulls es tanquen i fins i tot estic segura de que alguns dies ronco una mica. De sobte alguna cosa em desperta, miro el rellotge i ja són les dues de la matinada. Tanco la tele, apago llums, em vaig a fer un pipí (les dents ja les porto netes d’abans de seure al sofà) i em poso al llit esperant que el meu cervell continuï en standby. Però no. De cop tots els pensaments que s’havien quedat aparcats en un racó per no molestar, decideixen sortir a la llum o millor dit a la foscor. I ja em teniu a mi amb els ulls com a taronges escoltant com el meu rellotge de pèndul va tocant les hores. Quan les meves vèrtebres eren bones nenes i no molestaven, em tornava cap al sofà i continuava dormint allí. Ara, només d’escriure això, he sentit una punxada d’advertiment de les meves L4-L5, no fos cas que, ingènua de mi, em penses que les coses poden ser com abans. No, no diré allò de que “ cualquier tiempo pasado fué mejor”. Però, si em permeteu, us diré que abans les coses eren diferents.

O ella o jo

Molts cops les coses passen quan han de passar i no quan tu voldries que passessin. Altres finalment passen gràcies a la tossuderia personal que et fa vèncer tots els entrebancs. Tot això és aplicable a moltes situacions de la vida i també, perquè no, a coses molt menys transcendents com per exemple un viatge. Feia més de trenta anys que esperava poder anar a Sevilla (ja veus tu, tampoc és res de l’altre món!). El primer que heu de saber és que el Ramon hi va fer la mili. No en té cap mal record, ans al contrari, per ell va ser una època inútil però divertida. Potser per això, per lo de divertida, durant molt temps no va mostrar gaire entusiasme per tornar-hi (ei, no sigueu tant mal pensats com jo!). Aquesta tardor, i desprès de dos intents fallits d’anar al sud que ja es perden en l’oblit, vaig organitzar i em van acceptar ( el Ramon i les meves vèrtebres) finalment el desplaçament. Hi va ajudar molt el fet de l’existència de l’AVE de porta a porta que suposava poc esforç tant per l'un com per les altres. Un mes abans de marxar, de nou la maledicció sevillana entra en acció i tot se'n va en orris. En aquell moment ja en vaig fer una qüestió personal. Era o Ella o Jo i naturalment no em pensava deixar vèncer, per molt que Ella tingui un Sabor especial, faltaria més! Reorganització familiar i canvi de dates. Cap problema pel dia d’anada però pel dia de tornada (no us ho creureu!) el tren anava ple!. Tornar a canviar dates? Renunciar? NO. Les coses havien arribat massa lluny i jo ja estava emocionalment molt cansada de tot aquest afer. (Les meves vèrtebres també insistien en el viatge, no fos cas que em lies la manta al cap i les obligués a anar amb avió a qualsevol altre lloc).  Només hi havia dues opcions: retallar (desgraciadament verb molt de moda) o viure per damunt de les nostres possibilitats i allargar un dia la nostra estada. Vaig triar l’opció B. Ara ja hem tornat: una grip, les meves vèrtebres i jo, el Ramon i el record d’una ciutat que m’ha enamorat des del primer moment.

Sort en tinc de l’agenda.

Si hi ha que diu que el que no surt a la tele no existeix (de fet ara hauríem d’incloure les xarxes socials), jo puc dir que el que no tinc anotat a l’agenda no ha passat ni passarà. Ja us vaig dir que sé el dia de l’accident perquè el vaig apuntar però no ho vaig fer amb el dia de l’operació i la veritat és que no tinc ni idea del dia que va ser. No sé si us passa a vosaltres (espero que si, més que res per no sentir-me com una outsider), però hi ha dies que tinc la sensació de que he de fer alguna cosa, que aquell dia em resulta familiar per algo però no aconsegueixo recordar perquè. Intento fer una repassada mental de les possibles cites o feines del dia, però les meves neurones semblen estar en vaga indefinida (potser no els hi agrada que confiï tant poc en elles). Cansada de tant pensar decideixo passar de tot i em faig trampes al solitari tot dient-me que segur que no era res ( i el pitjor és que m’ho crec). L’endemà algú em recorda que em va estar esperant per fer un cafè o per alguna cosa de feina. Si, ja ho sé que les noves tecnologies (el mòbil, la tablet, l’ordinador, els mails...) ens ajuden a organitzar i recordar la nostra vida, però clar si no apuntes les coses o si encara que ho facis desprès no les consultes ni quan sents aquell ocell que canta (els meus aparells tecnològics tenen aquesta melodia per recordar-me una cita) no serveixen de res. Ara m’espera un mes de molta activitat. Les meves vèrtebres i jo tenim molta feina pendent amb diferents metges. Es tracta de revisions rutinàries, no patiu, però caldrà una bona coordinació per no haver de recorre al do de la ubiqüitat (do que no tinc naturalment) i poder posar-me al dia amb la meva salut. Prometo (perquè puc prometre i prometo) que seré una persona disciplinada i ho apuntaré tot. De totes maneres si heu quedat amb mi, no estarà de més que em feu una trucada una hora abans per confirmar que he obert la meva agenda. Us ho agrairé.

La meva cançó

Ara que veig sèries nord-americanes (per allò d'arribar a l'encefalograma pla abans d'anar a dormir), em sorprèn el fet de que allà tota parella té obligatòriament la seva cançó. Gairebé sembla que, per ells, és més important tenir una música per compartir que estimar-se l’un a l’altre. El Ramon i jo no en tenim de cançó, no l’hem tinguda mai i això que es va declarar tot ballant en una discoteca però no recordo quina cançó o cançons sonaven llavors. (Clar que, de fet, no vaig entendre que hi havia hagut una declaració fins al cap d’uns dies). Tampoc hi havia música el dia que em va demanar en matrimoni (ho va fer tot passant un pas de zebra al carrer Príncep de Viana, però aquell dia si que ho vaig entendre). El que si tinc són cançons associades a moments de la meva vida: les cançons de la Marisol que cantava quan era petita damunt d’una cadira (pobres visites), més tard una cançó que tocava amb la guitarra i que es deia “Xavaleta del meu bari” (de nou, pobres visites) i així algunes més. També el fet de cantar a l’Orfeó m’ha donat cançons associades a moments, però no tinc cap cançó que sigui la Meva. Per contra, les meves vèrtebres tenen, des de fa un any, la seva banda sonora. Un projecte musical de gent que estimo, que va anar creixent, mentre elles (les vèrtebres) es recuperaven, ajudades per un corsé i moltes hores de llit, i que jo els hi feia escoltar (a les vèrtebres) una i un altra vegada a cau d’orella (ei, he de dir que mai es van queixar). Unes cançons que, les meves vèrtebres i jo, encara escoltem sovint. Però ara, per sort, ho podem fer assegudes al sofà (elles i jo) i fins i tot ballant pel passadís de casa. 

Tal dia farà un any

Qui dies passa, any empeny, diu una Àngels Barceló tota seriosa en un anunci d’un banc (no entenc que tenen a veure les dites popular amb les estafes dels bancs però...). De totes maneres aquest refrany m’agrada i fa per mi. Han passat 365 dies que han empès un any des del dia que vaig llençar-me a llaurar un tros prop de Bellcaire d’Urgell amb el meu cotxe. Tot just avui puc dir allò de Tal dia farà una any, en el seu sentit més literal. No ho celebraré com un aniversari, no cal que em feliciteu (de fet recordo el dia exacte perquè el tinc apuntat a l’agenda, ja veus tu!). Tampoc us diré que aquest any se m’ha passat volant. Us diria una mentida. Les meves vèrtebres han fet i fan que sigui conscient de cada dia (i cada nit) que passa, però toca ballar al so que toquen. Ara només queda esperar a tornar a passar pel quiròfan. Quan? El metge dirà, però si em demana la meva opinió, ja que s’ha de fer, com més aviat millor. Feina feta no fa destorb o com diuen els castellans: No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy. De totes maneres em va prometre que, per sort meva, no em caldria tornar a ficar el corsé. (Jo l’havia guarda’t per si de cas, que la SS no està per despeses). 

Ahir vaig estrenar botes

Ahir vaig estrenar botes. I a nosaltres què? pensareu i teniu tota la raó. Però us he de dir que no són unes botes qualsevol. No són particularment cares, ni de cap color especial, ni les he comprat en cap outlet d’aquells de marca. El que les fa importants en aquest moment és que les vaig comprar ara fa un any i encara no havien sortit de la caixa (de cartró, no d’aquella que diu o deia que vol que parlem).  A mi m’agrada estrenar coses, encara que no sigui Nadal (qui no estrena per Nadal res no val). De fet, si per mi fos, sortiria de la botiga amb la compra posada. Més d’un cop (i més de dos també) a l’arribar al cotxe m’he canviat les sabates o he tret totes les etiquetes d’un bolso. Amb aquestes botes no ho vaig poder fer. Quan les vaig comprar feia calor, més o menys com ara. Desprès van entrar en acció les meves vèrtebres i es van haver de quedar guardades. Ahir, de sobte, em va caure una caixa a terra (si, les coses continuen intentant suïcidar-se a casa meva) i allí eren, pacients, esperant el seu moment. Les vaig veure tant noves malgrat el temps que portaven a casa que no em vaig poder resistir. Les vaig estrenar ahir al tard. Els meus peus caminaven amb una alegria poc habitual en ells i fins i tot les meves vèrtebres participaven de la festa sense cap queixa (i això que porten uns bons talons). Ara, un cop estrenades (que era el que calia fer) ja  les puc tornar a guardar fins que arribi el fred (que un dia o un altre arribarà, no ho dubteu).

Un palomo no hase verano

Potser alguna cosa està canviant en les meves vèrtebres i per estrany que sembli cap a positiu. Tot va començar l’11 de setembre. Aquell dia, no sé si posseides d’un alt esperit patriòtic i nacionalista, van aguantar tota la Diada a Tarragona sense ni una queixa. El viatge, la passejada per la ciutat, amb relaxing vermut a la Plaça del rei inclòs i la llarga estona d’espera a la Via Agusta, amenitzada per una veïna que ens anava comentant des de la finestra del primer pis el que es veia per la tele (fins i tot es va disculpar en el moment dels anuncis) van passar, seguint la tònica general del dia, sense cap incidència. Quan s’atansava el moment 17.14, les meves L4-L5 continuaven en silenci total i per la gigafoto potser fins i tot es van ficar en posició. D’entrada vaig pensar que seria flor d’un dia, però ara, que ja n’han passat uns quants (de dies), i no precisament de relaxing, continuen amb la mateixa tònica. Fins ahir a la nit, han estat dies de molta feina i nervis. Avui és el primer dia de relax, si la meteo ho permet (sembla que al final serà que si) i ja es comencen a queixar una mica, com qui diu amb la boca petita. Estic entrant en recessió? Han estat uns brots verds, molt poc verds? O és que els hi va és la marxa? Tant patir per elles aquests mesos, vigilant cada moviment, escollint on, com i quan seure, i ara resulta que en realitat el què necessitaven era tot el contrari? Tampoc cal que em precipiti a prendre cap mesura i deixaré que siguin ells les que em marquin la nova via de comportament. Com deia aquell: “Un palomo no hase verano”. 

Pija jo?

No sé que li ha agafat a la meva filla però darrerament ha decidit ser extremadament sincera pel que fa als seus comentaris sobre mi. De fet sempre ha estat així. Ja de ben petita un dia, desprès de passar tota una tarda amb una amiga seva i la seva mare, tot just passar la porta de casa, va deixar caure com qui no diu res: Preferiria tenir a la mare de tal com a mare i no a tu. Sort que l’amor de mare és infinit i no li he tingut mai en compte. Ara, això si, és una de les gracietes que més li recordo i naturalment explico en la seva presència sempre que tinc la més mínima oportunitat. Continuant en la seva línia, no fa massa em va dir que era una analfabeta informàtica i l’altre dia em diu a la cara i sense immutar-se que soc... una pija! Pija jo? No m’ho podia creure! L’endemà vaig anar a la piscina del meu club i vaig veure un cartell que em va cridar l’atenció: Si vull puc tenir un entrenador personal per fer natació. Al veure-ho tant les meves vèrtebres com jo vam fer un bot d’alegria. Si el meu metge ho permet continuaré la meva rehabilitació ( i la de les meves vèrtebres) aquest mes d’octubre anat de nou a la piscina. Deixaré de fer la pena de fa uns mesos i tindré un personal trainer. I si aquest cop la meva filla té raó i si que sóc pija? Que hi farem! ja se sap: Al mal tiempo, Donna Karan.

Gràcies Marina però em sembla que no caldrà.

Des de l’onze de setembre de l’any passat, just al tornar de la manifestació de Barcelona, una estelada oneja de manera permanent a la nostra terrassa. Fins aquí res extraordinari. N’hi ha per tot arreu. Però la nostra estelada ha volat dos cops, vull dir que se n’ha anat de casa amb el primer vent que passava per allí. Per sort, al nostre carrer, que és tant barri com el Carrer de Sants de Barcelona, tots ens coneixem i tenim una molt bona relació amb els botiguers. Un, el Ramiro de la Teresita, ha estat qui l’ha recuperada cada vegada i ens l’ha tornat. El darrer cop  em va dir tot seriós: A veure si ho resolts això, l’estelada no pot anar per terra cada dos per tres. Un altra botiguera i amiga, la Consol de la joieria, em va dir: Estava a punt de parlar amb la Marina Rossell perquè fes una versió de l’estelada voladora i davant de la meva cara de no entendre res em va dir  si dona, i es va posar a cantar: Oh! estelada voladora, que volteges... Arribat aquest punt, em va semblar necessària una intervenció contundent. I ara ja està enganxada amb silicona al pal, un clau a la punta i el pal ben subjecte a la barana (no fos cas que perdéssim bous i esquelles). Ahir, vam passar, amb nota, la prova definitiva. Mentre el fort vent tirava a terra els meus testos i les meves vèrtebres i jo fèiem mans i mànigues subjectant el tendal, ella desafiava la tempesta lluint orgullosa tot el seu poder. Vull creure que es tracta d’un fet premonitori.

Aquí la teniu. No són imatges d’ahir però us en podeu fer una idea.

No ho porten gens bé.

Ja fa uns dies des del trencament de la relació amb el meu doctor. Jo, la veritat ho porto molt bé. Deu ser allò de que qui dies passa, anys empeny o potser allò tant nostrat de bon vent i barca nova. Fins i tot, diria que em sento lleugerament alleugerida. Però les nenes, ai elles, no ho porten gens bé. Em refereixo naturalment a les meves vèrtebres. Ja se sap que en qualsevol trencament sempre són els més dèbils els que més pateixen. I les meves L4-L5 han decidit atorgar-se aquesta condició. (Fins ara, la petita, la L1 no ha badat boca, potser perquè entre la L2 i la T12 la tenen ben collada). El fet es que totes s’han hagut de quedar amb mi sense que ningú els hi preguntes amb qui volien anar. Clar, això els hi ha caigut molt malament i estan tot el dia queixoses. Que si ara una punxadeta, que si ara et tibo i no et pots posar dreta, que si un dolor llarg i prolongat durant uns minuts. Per acabar-ho d’arreglar el meu cos, solidari com és, els hi fa costat. Pobres, no han entès (ni el meu cos ni les meves vèrtebres) que no hi ha marxa enrere i que els hi agradi o no hauran de continuar formant part de la meva columna, de mi mateixa i de la meva vida per sempre més. Ai, nenes, la vida és dura i haurem de conviure ens agradi o no. No tenim cap més remei.

Fin de la cita

De fet hauria de dir fi de les cites amb el meu metge. Ohhh! S’ha acabat el veure’ns un dimecres de cada mes! Ja no tindré aquell punt de nervis a l’estomac pensant en el què em dirà, quina proba em farà, si em seguirà deixant anar a fisio, si tornarem a quedar, si... Però arriba el mes d’agost i aquest país es paralitza i al tornar al setembre ja se sap,  és allò de curs nou, bata nova. I així ha estat. Amb una rialla, però amb to inflexible, el meu doctor ha tallat una relació que vam iniciar el mes de novembre en una habitació de l’Arnau. Pensareu que és un bon senyal, que vol dir que ja estic curada. Doncs no, res més lluny de la realitat. Les meves vèrtebres L4-L5 continuen queixant-se cada dia amb la mateixa insistència que els darrers mesos. El que crec ha passat és que la nostra relació (amb el doctor, no amb les vèrtebres) ha arribat a un punt mort. No anava cap endavant per molt que jo m’hi esforcés. I la rutina s’havia instal·lat en el nostre mes a mes. Ens hem donat un temps de reflexió. Al mes d’octubre decidirem ( de fet ho decidirà ell) si, per un breu espai de temps, ens retrobem o bé ho deixem per d’aquí a un any. De totes maneres ja no serà el mateix. 

Encefalograma pla (o no)

Aquest estiu està sent estressant. Els que sabeu de la meva feina us ho deveu suposar. Quan arriba la nit, les meves vèrtebres i jo estem esgotades físicament però el meu cap encara té corda per estona. Per tal d’arribar a l’encefalograma pla que necessito per dormir m’assec davant de la tele a veure qualsevol de les sèries de polis i personal de les diferents agències americanes que omplen la graella, amb l’avantatge de que pots veure tres i quatre capítols seguits (o gravar-los per veure’ls l’endemà) . Són de diferents temporades, es clar, i sempre de més modern a més antic. En principi no hauria de tenir més importància ja que els dolents són sempre dolents i els prota són sempre els bons. (Per cert, us heu adonat de la mala punteria que tenen sempre els dolents? I de que fins i tot un poli vell i gras corre més que un jovenet amb pinta d’anar al gimnàs cada dia?). El problema sorgeix quan la trama inclou una relació amorosa entre el xic i la xica (cosa molt habitual darrerament). En el primer capítol han trencat una relació que jo no sabia ni que existís i al següent encara estan tontejant o ben just es coneixen. I no parlem de quan tenen fills. Retornen de la universitat a l’institut mentre jo vaig a buscar un vas d’aigua a la cuina. Però a força de nits (apart d’estimar la vida com deia el Llach) he descobert la clau per saber si dos capítols són de la mateixa temporada. Potser els casos a resoldre són cada cop més complicats? O els actors són més creïbles en el seu paper? O els diàlegs tenen una mica de gràcia? O el dolents són qui menys t’esperes? NO. Només cal fixar-se en el pentinat de la noia protagonista. Mireu si n’és de fàcil!”

Un deute pendent

Aquesta setmana amés de rehabilitació he tornat a teràpia de polaritat.  Afortunadament i gràcies a la meva fisio són dos tractaments complementaris i que es mouen en la mateixa direcció (cosa que tractant-se de la meva columna vertebral té la seva importància). Be, a lo que vull anar és a un altra cosa. Mentre estava estirada a la llitera vaig anar recordant i explicant coses dels primers dies a l’hospital. Em vaig adonar que us he explicat moltes coses i he donat les gràcies a molta gent que han compartit aquesta experiència amb mi (sona positiu i tot!). Però hi ha dues persones a les que anomeno de passada i que van tenir un paper important en el meu estat d’ànim aquells dies. Són el Pedro i l’Albert. Cada dijous a la tarda, puntualment, em feien una visita. (Els dies de visió doble era una doble visita). Vam compartir alguns moments importants (de fet van ser ells els primers que em van veure asseguda a la cadira). I sobretot van ser ells els que em van mantenir en contacte amb una de les meves realitats: l’Orfeó. ( D’un altra realitat: la feina, més val no parlar-ne). Cada dijous, la meva habitació de l’Arnau primer i la saleta de casa desprès, es convertien en un punt d’intercanvi d’idees que m’ajudaven a sentir-me integrada, útil i sobretot estimada. Van ser la meva quotidianitat. Nois, he tardat vuit mesos (si, ja fa més de vuit mesos de tot plegat) en escriure aquest post. Vuit mesos de camí i de desert.  El temps que els hi ha costat a les meves vèrtebres començar a relaxar-se i donar-me una mica de tranquil·litat d’esperit. 

Tots a fer exercici!

Recordo els primer anys que anava voltant pels camps de les nostres comarques. Encara que l’altre dia em van recordar que fa més de 30 anys d’això, tinc molt present que en molts dels camins em trobava pagesos que amb les seves bicicletes i vespinos feien cada dia el trajecte del tros a casa. Anaven carregats amb aquells calaixos de fusta que ells mateixos havien fabricat ( i que ara algunes botigues modernes ens venen a preu d’or) i que subjectaven amb les mateixes gomes que els urbanites fèiem servir per aguantar els paquets a les vaques dels cotxes (quins temps aquells en que en un siscents ens hi posàvem 5 persones, un gat i una guitarra amb la tenda de campanya i les cinc motxilles a la vaca! ). Poc a poc van començar a circular vehicles tot terreny, però encara els padrins anaven amb la seva bicicleta i seguien portant una mica de fruita o un ensiam en aquells calaixos. Més tard, els vehicles de dues rodes van ser propietat de la gent d’altres contrades, dels més afortunats, ja que molts anaven a peu d’un lloc a l’altre. 

Els darrers anys el paisatge humà dels nostres camins ha canviat molt. Continuen les bicicletes, però ara al damunt hi ha bàsicament homes (alguna dona també però poques) equipats de cap a peus, amb casc, maillots, ulleres de sol esportives i un rellotge d’aquells que et diuen de tot menys l’hora. Tant és el dia que faci, plogui o caigui un sol de justícia. Els veig suant, alguns amb unes senyores panxes i penso que si els hi obliguessin a fer, ho denunciarien com a maltractament. Al migdia i al capvespre en alguns camins o carreteres comarcals hi ha overbooking. És l’hora de sortir a caminar, amb gos o sense, però també equipats de dalt a baix. Em ve a la memòria un company de feina que cada temporada es feia el propòsit d’anar a fer exercici. El primer que feia (i suposo que el darrer ) era equipar-se: xandall, kets, bossa... No em consta que mai, però mai, xafés un gimnàs.(Crec que va acabar fent-se d’un club esportiu per poder anar a jugar a la botifarra cada tarda). 

Com ja deveu suposar, a les meves vèrtebres i a mi només ens trobareu circulant amb un vehicle de quatre rodes, a vegades a la mateixa velocitat que una bicicleta que ni la meva esquena ni el cotxe de la feina estem per massa virgueries.

Abandonada subtilment

Tot va començar d’una manera discreta, fins i tot diria que subtil. Un bon dia cau una tassa de les meves mans i es trenca (no una tassa qualsevol, sinó la que vaig comprar al Top del Rockefeller Centre de NY). Uns dies desprès la meva estelada surt volant de la terrassa. Un altre les claus de la feina desapareixen (i encara no les he trobat). Primer penses que són casualitats, que estàs una mica estressada i no li dones importància. Però poc a poc t’adones de que van passant altres coses. L’estelada que havien recuperat els meus veïns torna a volar (i gràcies de nou als meus veïns la torno a recuperar), les claus del cotxe cauen pel forat de l’ascensor, arribo a casa només amb una de les dues arracades desprès de passejar el gos, em deixo les ulleres a casa i he d’anar tota la tarda amb ulleres de sol als interiors (estan graduades per sort), no trobo la partitura que l’Enric (arxiver de l’Orfeó) em va fer arribar, els 50€ que vaig treure a l’estanc per pagar el tabac es van amagar en un lateral del mostrador tot fent una maniobra gairebé impossible. I ara mateix m’acaba de trucar la meva amiga Carme (gràcies pel cafè de cada diumenge) per dir-me que les claus de l’Orfeó han saltat del meu bolso al coixí de la Bruna. Tot això en quinze dies!   Que està passant? Les meves coses prefereixen suïcidar-se abans d’estar amb mi? Els hi agrada més el carrer o casa dels meus amics que casa meva?  Estic tractant tant malament a les meves vèrtebres que van enviant missatges negatius a les coses que m’envolten perquè, al menys elles que poden, fugin de mi? Uff, si no trobo com aturar-ho, això pot acabar molt, però que molt malament.

Fent territori

Tot anat per aquests mons de Déu, i aquest dies la meteo m’hi ha fet anat molt, els meus ulls es troben moltes coses dignes d’admiració.  Enguany, a diferència d’altres anys em trobo amb un nou element que s’integra en el paisatge: les estelades i les senyeres. Passes pels pobles i aquí i allà veus un balcó, una finestra en la que oneja l’estelada. Hi ha pobles on fins i tot és més fàcil comptar les que no tenen que a l’inrevés. En altres sembla que sigui Festa Major. Fins i tot n’hi ha als silos de les granges! I em sembla que cada dia que passa en veig més i més i més... Jo, que ja tinc una edat i un passat, estic molt emocionada. Qui m’havia de dir quan em barallava amb el pare perquè volia anar a la Marxa de la Llibertat (recordeu de què parlo?)  o portava la senyera en la mànega d’un jersei (negre, que així ressaltava més) que m’havia teixit jo mateixa, que podria viure uns moments com els actuals? ( Lo meu i de la Marxa no va poder ser i em vaig haver de conformar amb una foto amb la samarreta que encara guardo com un tresor. La foto, la samarreta no era meva). No sé ni com ni quan acabarà tot el procés que hem engegat, però per ara tot recorrent el territori (toma frase!) em permeto somiar, això si, ho faig concentrada en la carretera, no fos cas que hi tornéssim a ser. No patiu, ja sabeu que les dones podem fer dues coses alhora.

Escoltar el cos

Ja fa temps que intento fer ioga de polaritat. Dic intento perquè els dos darrers anys ha estat impossible. Tot és començar les sessions i als dos o tres dies passa alguna cosa que m’ho fa deixar. El primer em vaig trencar el canell i el darrer, ja sabeu, ha estat un tema de vèrtebres. Una de les coses que m’agrada d’aquest tipus d’activitat és la relació que estableixes amb el teu cos. Si t’hi fixes, i al principi ho has de fer molt, el cos et va enviant missatges clars i contundents. De fet, si la meva vèrtebra no m’hagués dit que ella no marxava quan la doctora d’urgències m’enviava cap a casa, potser, i vull creure que només potser, les coses serien ara d’un altra manera ( i no millors precisament). Darrerament però, dec sordejar una mica, i per això el meu cos es veu obligat a parlar cridant (amb punxades, dolors prollongats, cansaments...). O potser el tinc enfadat perquè no li vaig fer cas, quan ell, davant la pregunta del metge de que volia fer cridava: contestar que vols  continuar de baixa!!!!!!!! i jo passant d’ell olímpicament vaig dir tímidament: anar a treballar,no?. Em sembla que el que toca ara és mantenir una llarga conversa amb el meu cos i explicar-li com estan les coses. He de pactar amb ell una treva i que deixi d’enviar-me missatges negatius perquè per molt que em cridi, ni el metge ni l’Estat estan disposats a que a partir d'ara i per sempre dediqui el meu temps a fer coses tant productives com mitja, ganxet o punt de creu o anar de vacances amb l'Inserso. Em temo que li costarà una mica entendre-ho i encara més acceptar-ho. Tant de bo no es faci el sord!

Seguim dignament

Ja us vaig dir que ara soc usuària de la piscina coberta del meu club ( si, encara que sembli mentida sóc sòcia d’un club esportiu). Des del primer dia, a través de les vidrieres, vaig veure unes hamaques a l’exterior, al solet, però pensava que eren per als socorristes (per poder lluir tot l’any el color caribeny envejable imprescindible per fer aquesta feina, encara que sigui en una piscina coberta). Però l’altre dia vaig veure una senyora de la meva edat aprox. (però de les que fan kms a dins de l’aigua) que un cop acabada la sessió de maxaqueix físic es va situar en una de les hamaques a prendre el sol. Va ser com una revelació. Ja està! El proper dia de piscina, un cop fets els meus dignes exercicis, jo també em tombaré al sol com una sargantana. Al menys aquest estiu el començaré amb una mica de bronzejat (tampoc massa, no em faig il·lusions). De totes maneres tinc una gran dubte existencial. Cal nedar bé per tenir dret a una hamaca? Quantes piscines has de fer per tenir els punts necessaris per una hora de sol? Si porto un certificat del meu metge, encara que no faci kms, les podré utilitzar? El proper dia que no plogui, no estigui de guàrdia i pugui anar a la piscina (quan serà això?) deixaré dubtes de banda i em dirigiré dignament a prendre el sol. Si algú pregunta alguna cosa, que vingui amb temps perquè, a la més mínima oportunitat, li explico sense cap remordiment tota la meva vida els darrers mesos.

Piscina i dignitat

Vaig a la piscina. No, no m’he tornat esportista de cop, estigueu tranquils. El que passa és que vam decidir amb el metge i la fisio ( i sense consultar a les interessades) que aniria bé per les meves vèrtebres, sobretot per les L4-L5, el moure l’esquena en un element aquàtic. Res de fer piscines amunt i avall. Només moure’m. Doncs ja em teniu a mi, desprès de passar per uns grans magatzems a comprar material (tant necessari com la gorra de bany o tovalloles de les que no pesen), cap a la piscina coberta del meu club. Hi vaig al migdia, a l’hora que la gent acostuma a dinar, per dos motius: per mi és l’horari millor al plegar de la feina i a més hi ha poca gent. Malgrat tot sempre hi ha algú fent metres o fins i tot kms amunt i avall. Imagineu-me a mi, al carrer de la seva bora, fent el gosset o com a molt intentant nadar una mica d’esquena amb el suro corresponent. Jo no miro a ningú, la dignitat m’ho impedeix, però sento moltes mirades furtives clavades en mi. Segur que pensen que hi faig jo allí?. També el socorrista em controla a la distància i em mira inquisitivament intentant esbrinar els motius de la meva estada en els seus dominis. Jo faig com si no me n’adonés i un cop acabats els 20-30 minuts que considero raonables surto dignament per la mateixa escala per la que he entrat (naturalment i per acabar de fer la pena no em puc tirar de cap) i em dirigeixo cap els vestidors, on rebo els somriures condescendents d’algunes d’aquelles dones que si que van a fer el que tothom considera que es fa en una piscina coberta.

Vèrtebra és un nom femení

Tot recorrent els paisatges de casa nostra el primer dia de feina, em va donar per preguntar-me perquè unes parts del cos són masculines i unes altres femenines. Com que conduint no tenia accés a internet vaig haver de buscar la resposta en el meu interior. Perquè els peus són masculins i les cames femenines i per contra les mans són femenines i els  braços masculins? Llavors em va venir al cap allò que vaig aprendre de petita: los huesos de los dedos; falanges, falangines i falangetas (las,los,las). (Ho he escrit en castellà, tal i com ho vaig aprendre a l’escola). D’entrada podríem dir que sembla que hi ha una alternància possicional entre gèneres. Fals!!!! Mans-Braços-Espatlles compleixen la teoria però no Peus-Cames-Caderes. Pensem una mica més! Parts nobles un gènere (femení, naturalment) i innoble (masculí) un altre? Peus/Mans si, però Pit/Cuixa no (bé, penso que és més noble el pit que la cuixa, fins i tot prefereixo el pit de pollastre a la seva cuixa). En mig de tots aquests pensaments profunds i transcendents, les meves vèrtebres (fem.) que formen part de la meva columna vertebral (fem.) es van despertar en forma de punxades (fem.). I la seva propietària (fem.) va haver d’acceptar que la seva vida (fem.) necessitava una reformulació (fem.)  i que per ara no se’n sortiria sense l’assistència (fem.) d’una faixa (fem.) per poder continuar amb la seva feina (fem.). I tot per culpa (fem.) d’unes vèrtebres (fem.). Vaig abandonar les disquisicions (fem.) de gèneres i em vaig concentrar en la carretera (també femenina,tu!). Està clar que, en l’actualitat (fem.), el gènere femení domina la meva vida (fem.). La resta són tonteries, paraula també femenina per cert.

Se m’acumula la feina

Dimecres de la setmanada passada vaig tornar anar a veure al meu metge. Vaig sortir sense faixa (en sentit figurat, ja que me la vaig treure jo a l’arribar a casa, res d‘streeptease a la consulta) i amb l’alta no per curació sinó per millora (això és el que diu el paper). Això vol dir que dijous, dia 2 de maig, començo de nou a treballar com si estigués curada. A veure si vosaltres ho enteneu: no ho estic, es a dir, seria com un simulacre (com si...), però he de fer tota la feia (com si...)  ja que ningú sortirà al tros per mi quan pedregui. Vaja, que si però no, encara que sembli que si i com sempre les que hi sortim perdent són les meves vèrtebres i jo. ( Aquí el meu metge em va recordar a uns quants que surten al telenotícies i no parlen la meva llengua). Sigui com sigui, fa una setmana que no toco vores! Entre el que volia fer mentre fos de baixa (llegir, arreglar papers, armaris, visites vàries...) i que, naturalment s’ha quedat a mig fer (com si sis mesos no fossin temps suficient...) i preparar-ho tot per començar a treballar estic esgotada. Per sort, des de divendres torno a tenir cotxe. Ara no pago ni bus ni taxi, només pago zona blava. (Llàstima d’esforç per aprendrem les noves línies de bus!) No vull ni fer números, ja que segur que no em surt a compte. (Sabeu que hi ha una zona blava de rotació ràpida on pagues per hora una bestialitat? ). Però a que no endevineu a qui els hi comprat, el cotxe vull dir? Doncs si, als mateixos als que els hi vam comprar el de la meva filla. Bàsicament per sentit pràctic. Si vaig estar un mes escoltant les característiques tècniques de la majoria del cotxes del mercat (havia de donar suport moral des de casa), ara no estava disposada a tornar a sentir-ho tot de nou i aquest cop de la boca d’uns quants desconeguts. Per tant: mateix model, diferent color. I aquí estic, de nou motoritzada però agobiada abans de començar i amb unes vèrtebres que cada dia em recorden que existeixen. Sento una veu interior, en forma de dolor, que em diu: Nosaltres, les vèrtebres L4-L5 també existim. I no sabeu prou bé quant!!!!

No en parlaré més, ho prometo

Com cada matí, les meves vèrtebres i jo hem agafat el bus per anar a rehabilitació. Aquests darrers dies ha estat quasi com anar d’excursió. Mentre esperava he fet nous amics que es morien de ganes de contar-me la complicació del canvi de línies, he descobert  parades noves i altres fora de servei, he sentit gent esverada cridant: però no para aquest bus??? i altres queixant-se a un perfecte desconegut assegut a la seva vora de que això ja no és lo que era perquè aquella parada que els deixava prop de casa està fora de servei. Distreta amb tot aquest enrenou avui he arribat a la meva parada final (que sortosament per mi continua al seu lloc), i encara que hi ha cartells que et diuen que cal demanar la parada amb antelació, he vist que hi havia molta gent esperant el bus i per tant a les meves L1-L4-L5 i a mi no ens ha semblat necessari, ara que quasi tenim l’alta, jugar-nos una caiguda per arribar fins a un timbre. El bus, naturalment ha parat, però no ha obert la porta de sortida. Palplantada davant de la porta he premut el timbre diverses vegades i a falta de reacció li he demanat al conductor si em podia obrir. Ell, amb l’amabilitat que acostuma a caracteritzar-los, m’ha cridat: LES PARADES S’HAN DE DEMANAR ABANS D’ARRIBAR!!!!!!. Que vol dir això? Al pujar a l’autobús, normalment, si em pregunten: On vas, (envàs? encara que siguis de plàstic!), d’entrada sé on vull anar, però... no puc rectificar encara que sigui a l’últim moment? I si vaig despistada i no me n’adono de que la propera parada és la meva he de seguir amb el bus? I si veig passar l’home de la meva vida quan el bus ja està parat i no he estat previsora i no he demanat la parada, no podré baixar i el perdré per sempre? I si m’agafa un atac de claustrofòbia? I si demano la parada i m’ho repenso, he de baixar forçosament? ... Quina angoixa! A veure si resultarà que això d’anar amb bus és una cosa molt seriosa i jo no ho sabia!

L’autobús un altre cop

Sabeu aquella frase que diu: “Ara que sabíem totes les respostes ens han canviat les preguntes? Doncs això acaba de fer Autobusos de Lleida amb mi. Desprès de tres mesos aprenent quines línies em portaven on jo volia (de manera directa, sense poca volta o és igual la volta que donin però al menys em puc assentar...) a partir del dia 15 d’aquest mes (el proper dilluns, vaja) tot canvia de nou. Si ara finalment ja ho tenia per la ma (em va costar descobrir que podia agafar altres línies que no fossin Interior, Exterior i Ronda per anar fins a casa meva), pel que comenta tothom, la cosa s’ha complicat molt. Això si, si qualsevol camí et porta a Roma, es veu que quasi qualsevol línia de bus de Lleida et porta  a l’Hospital (vol dir alguna cosa això?, té un missatge ocult?). Primer vaig veure la informació a la pàgina de la Paeria, però es veu que aquella no era la versió definitiva i vaig decidir no preocupar-me’n fins poder tenir la versió final. L’altre dia he vist una noia que portava un folletó de totes les línies noves i el seu recorregut. Li vaig demana al conductor si en tenia i tot mirant-me com si li hagués demanat un cubata, em va dir que no amb el cap. Em pregunto, per què els autobusos no en porten i així els usuaris ho tenim fàcil per saber què fer la setmana vinent?. Amb el que costa el trajecte d’autobús (ni que sigui amb una T10) ja ens en podrien donar un, no?  També m’han dit que a Ricard Vinyes unes senyoretes molt amables t’ajuden a entendre-ho tot, però jo he trobat sempre la paradeta sense ningú. Espero que al menys el dilluns a totes les parades hi hagi les rutes que hi passen amb les seves parades corresponents. Per si de cas (sóc una dóna incrèdula jo) les buscaré per internet. Us aviso, aquest cap de setmana no em busqueu per res. Soc a casa estudiant. Dilluns tinc un examen a superar per tal d’arribar a l’hora a rehabilitació. A les meves vèrtebres no els hi valen excuses. 

Sempre ens quedarà el Jazz

Un dels avantatges d’estar de baixa és la meravellosa possibilitat de posar el despertador a hores en les que la majoria de la gent està a la feina o directament no posar-lo. Això de no tenir una hora per llevar-me, fa que tampoc tingui una hora per anar a dormir. Si ja portava un gran descontrol en aquest tema, amb el canvi d’hora la cosa ha arribat a extrems perillosos. (Permeteu-me una pregunta dirigida a tots aquells que estan entusiasmats amb el fet de que a les 9 de la nit encara sigui de dia: quan us lleveu al matí i és de nit, no ho trobeu depriment?). L’altre dia, passades les dues de matinada, cansada de llegir al llit i d’esperar que la son em vingués, em vaig llevar a veure la tele. Em pensava que seria més divertit que contar corderets. Ràpidament em vaig adonar del meu error. Us suposo gent d’ordre i que a aquelles hores dormiu o teniu coses millors que fer que estar pendents de la petita pantalla. No us perdeu res de res. A la majoria de les cadenes podeu veure vidents que no n’encerten ni una ( durant uns minuts tenen la seva gràcia) o podeu jugar al pocker i al bingo. Si això de jugar no us va, no patiu. Podeu  disfrutar dels meravellosos programes americans on núvies busquen el seu vestit de casament amb tota la família donant la seva opinió,  persones que no s’han atansat mai a una botiga de roba o perruqueria volen canviar el seu estil, persones que es fan passar  per altres a la xarxa i fins i tot amics que es volen declarar a la seva millor amiga (que tu ja veus que allò no té futur). Ara, el que més m’agrada és veure els pisos meravellosos i exclusius que mai podré comprar a NY perquè mai em sobrarà la minúcia d’un milió d’euros com a mínim que valen. Si una nit no podeu dormir feu una mica de zapping, i quan us canseu de totes aquestes tonteries penseu que afortunadament als catalans sempre ens quedarà el Jazz a TV3 i les reposicions del 3/24. 

Dislèxia sobtada

Procuro escriure sense massa faltes d’ortografia. Com a molt em permeto paraules incorrectes que formen part del meu vocabulari habitual. Darrerament tinc un problema greu. Des de la fractura de canell, la meva ma dreta va més lenta que l’esquerra. Es a dir, el meu cervell envia l’ordre d’escriure per exemple bonic i jo escric boinc. És només qüestió de tempo i coordinació entre les dues mans però el resultat és una dislèxia. No em passa quan escric a ma però per vosaltres això no és cap solució. Si us hagués d’enviar a tots una còpia manuscrita d’aquestes quatre paraules que escric..!!!! Ara, resulta irritant veure un munt de paraules amb una línia vermella sota i tenir que tornar a refer la seva escriptura. Però com us considero persones molt intel·ligents potser algun dia deixaré l’escrit en estat pur. Menys feina per mi i més activitat cerebral per vosaltres. Tots hi sortirem guanyant!

Estic contenta però tampoc tant

S’atansa l’hora de rebre l’alta laboral (que no vol dir alta mèdica, es veu. Aquesta trigarà al menys un any). És molt possible que aquest dimecres el meu metge ja em digui quin dia podré tornar a treballar. Yuppi!? Doncs si però no. El primer que us vull dir és que les meves L4-L5, que en aquest moment són les veritables culpables del meu malestar, continuaran així durant al menys un any. Això significa matinar, anar pel tros, menjar pols dels nostres camins (ara el cotxe que portaré no té ni aire condicionat), estar pendent durant tot l’estiu tots els dies i totes les hores dels fronts i les gotes fredes, no tenir caps de setmana ni tardes lliures però amb les mateixes mancances físiques que tinc els darrers mesos. Qui pot estar content per això? Buscant molt en l’interior més interior del meu jo més profund, penso que és una bona notícia naturalment. De fet la bona notícies és que la meva L1 ja està pràcticament soldada i que malgrat tot tornaré a fer “vida normal” (aviat fins i tot sense faixa). Però heu d’entendre que he fet vida de jubilada (sense visitar obres ni anar al casal) els darrers mesos i ara des del fons de l’ànima només em surt un crit: VULL JUBILAR-ME ARA. Mal moment per demanar-ho, no?

I també agafo l’autobús

Aquests darrers mesos, a més de caminar per Lleida també agafo l’autobús. Un fet que estic segura que comparteixo amb alguns de vosaltres. Jo tinc la sort de tenir dues paredes prop de casa. El primer dia, en una d’elles, on passen dues línies que em van bé per portar-me als meus destins habituals, vaig esperar uns 10 minuts. Em va semblar molta espera i l’endemà vaig provar sort a l’altra parada on quatre de les seves sis línies em porten a rehabilitació. Cap millora. Més de 15 minuts sense veure ni un sol autobús. I així cada dia. Quan arribo a Part de la Riba miro si hi ha gent esperant a la parada i tot seguit dirigeixo la mirada direcció Ricard Vinyes. Si veig algun autobús, encara que sigui al cap del carrer, arrenco a córrer (en les meves circumstàncies cal entendre-ho en sentit figuratiu), em salto semàfors en vermell si cal, en definitiva, em jugo la vida. Us preguntareu, cal arribar a aquest extrem? Doncs si, perquè normalment passaran quatre autobusos empegats (que jo veuré des de l’altra banda del pas de vianants) i caldrà esperar al menys 15 o 20 minuts per poder veure de nou un altre vehicle groc. Clar que poder pujar al bus sense esperar massa, no és sinònim d’arribar a l’hora al meu destí. L’altre dia, sense anar més lluny, vam estar més de cinc minuts parats mentre el conductor del nostre autobús (no una criatura precisament) lligava amb una amiga seva palplantada a l’acera. Va ser instructiu però. Si mai em divorcio o potser quan les meves L1-L4-L5 em demanin marxa, ja sé on anar a ballar els diumenges a un preu assequible i amb molta gent de la meva edat amb ganes de lligar! 

Polseres vermelles

Em vaig prometre que no em tornaria a enganxar mai més a una sèrie de TV3. No sé que tenen però son adictives i jo sóc una dóna fàcil. No vaig veure la primera temporada del Polseres, però ara estic veient cada setmana la segona. Fins i tot la veig per internet unes hores abans de que la facin per la tele. Però del que volia parlar és dels hospitals que surten per la tele i no només al Polseres. No parlo només de les grans i lluminoses habitacions amb amples portes on els llits passen sense problemes, de les habitacions mixtes, dels amplis passadissos on caben dues lliteres en paral·lel, no, encara que també. Jo em refereixo a altres coses. L’ambient que es reflecteix en els hospitals d’aquestes sèries té molt poc a veure amb el que jo vaig viure durant quinze dies.  Sobretot perquè a la tele els malalts són lliures d’anar on volen, de decidir que no es fan una prova, poden entrar a la UCI en qualsevol moment, surten del centre sense permís (fins al punt d’anar a buscar un cotxe que segons sembla porta aparcat allí temps i temps), esperant per les proves no hi ha pràcticament ningú....Jo quasi vaig haver de suplicar que em fessin la primera TAC (de fet constava que ja me l’havien fet), vaig esperar quatre dies per una ressonància urgent (sense la que no podia entrar a quiròfan) i no em va visitar l’oftalmòloga fins mitja hora abans de marxar cap a casa (per allò de la visió doble). El que us dic, les sèries són tan reals com la vida, ha! (aclariment: ha és un signe de riure, es veu que en català cal posar ha i ja).

Gelosia

Ara, un cop han passat quatre mesos des de la meva operació, la vèrtebra L1, la pobra, no em dona cap molèstia. Si les plaques i els claus l’han de privat de llibertat (jo suposo que si), continua sense dir res de res. Per contra, les meves L4 i L5, amb problemes de convivència mútua des de la meva adolescència, es queixen cada dia i algunes vegades de manera insistent. El metge em va donar una explicació tècnica que jo naturalment em vaig creure. Però l’altre dia,  parlant amb un bon amic, l’Alfons, em va donar una explicació tant o més versemblant que la del doctor. Les meves vèrtebres estan geloses!!!!! Jo només faig que parlar de la L1 ( he fet un blog i tot!), molts de vosaltres l’heu felicitat per cap d’any i m’heu donat records per ella. Les altres vèrtebres porten més de 50 anys vivint en l’anonimat, sense que ningú conegui el seu patir, i clar!, al final ha pogut més la gelosia que el seny. Espero que aquest petit acte de desagravi públic els hi sembli suficient i jo em pugui estalviar ben aviat (tampoc no anirem amb presses ara!) aquest dolor intents cada vegada que m’aixeco de la cadira. Si us plau, L4 i L5, sigueu bones noies!!!!

Caminar per Lleida

Si una cosa positiva he tret de la meva L1 ha estat la necessitat d’anar caminant a tot arreu. Tota una experiència per mi que normalment anava, com vulgarment es diu,  amb cotxe empegat al cul. Deixant de banda l’estat desastrós del paviment, l’estretor de les voreres en la majoria de les zones no peatonals i la gran quantitat d’excrements canins que hi ha per tot arreu, caminar per la nostra ciutat s’està convertint en alguna cosa semblant a fer un gimkama de la que el premi és arribar al teu destí sa i estalvi. 

Quines són les proves a superar? Passo a enumerar-les sense ordre ni concert: taules i cadires de bars, grups de gent fumant a les portes d’edificis públics, grups de mames i papes parlant mentre els nens juguen corrent i envaint totalment l’espai, nois i noies amb monopatins, famílies senceres amb bicicletes, persones que passegen el gos amb llargues corretges extensibles, motos que aparquen sobre les voreres, adolescents que es persegueixen mentre s’insulten amb paraules d’aquelles que a les teles serien un piii...(segur que si penso una estona me’n sortiran més, però em fa mandra, francament).  

El secret per arribar a destí és molt senzill: el mateix que et permet esquivar els insistents venedors en les medines de qualsevol país nord africà. Pas ferm i mirada al front. La més mínima indecisió pot ser letal, fent-te perdre un temps valuós o deixant-te  bloquejat en el teu trajecte. Si malgrat tot et veus obligat a aturar-te, un mig somriure, amb un balanceig de cap recriminatori afegit a un so de reprovació i una queixa de mans si les portes lliures, ajuden a superar la situació. Totalment comprovat!. (Practiqueu una mica abans de sortir de casa. La seqüència de moviments anteriors ha de semblar totalment natural).

Abrumades

Tal que així estem la meva L1 i jo. Tant, que som incapaces de parlar. Jo sobretot que no callo mai, estic en estat quasi catatònic davant de tot el que veuen els meus ulls al mitjans de comunicació. Sort que el facebook és una bona sortida per deixar anar comentaris (potser alguns ja els heu llegit). Els que faig a la tele i a la gent que hi surt no els sent ningú ( potser els meus veïns si, ja que el volum dels meus comentaris acostuma a ser bastant alt). L’altre dia em vaig trobar aplaudint a la Candela Peña parlant de les mancances de l’hospital que jo també vaig viure en carn pròpia i l’endemà cridant mentider a l’Institut Català de la Salut quan va emetre el comunicat desmentint-la. El que us dic, estic superada per la situació. La meva L1 fa dies que no diu ni piu. Crec que no s’atreveix a molestar-me massa, no fos cas que també li toqués el rebre.

Quant pesa el bolso d’una dona?

Si feu aquesta pregunta a un home us respondrà que molt. A mi moltes vegades em preguntaven si portava pedres a dins. Amb la quantitat de dies de vent de la nostra ciutat, era una bona ajuda per caminar segons per on. Ara, amb la meva encara fràgil L1, les coses han canviat. Afortunadament ja he pogut deixar els minibolsos on no trobava res de res fàcilment, però he hagut de reduir considerablement les coses imprescindibles per sortir de casa. I aquesta és la gran pregunta: Què és imprescindible? Naturalment, el moneder, el tabac, les claus, les ulleres ( les de sol i les de llegir)  i el mòbil ho són. També cal portar una libreteta per apuntar coses, llapis i boli, pastilles juanola per la tos, una bossa plegable per si de cas he d’anar a comprar, mocadors, un pendrive,. Si vaig a rehabilitació també cal posar o un e-book, tablett o mp3 (per allò de no compartir segins quines converses). Els dies d'assaig també la partitura. Total, això, si ho penso, juntament amb el que pesa un bolso buit fa... més de lo que el metge em deixa portar, segur.

1000 visistes

Dormir

Sóc mala dormidora, encara que tinc la consciència molt tranquil·la (no com altres i no vull assenyalar a ningú, que la meva mare em deia que això era de mala educació, però estigueu ben tranquils que no va per cap de vosaltres). M’agrada la nit, encara que sigui per no fer res més que escoltar el silenci de la ciutat. Naturalment, no m’agrada matinar. A part d’això dormo malament, ja fa temps. Els 15 dies que la meva L1 i jo vam passar a l’hospital van ser terribles. Durant el dia era impossible dormir i a la nit tampoc no es podia aclucar l’ull. Cada dues-tres hores rebíem la vista d’infermeres o auxiliars: que si la pressió, que si la temperatura, que si ara li deixo una pastilla per si té dolor... Quan finalment s’acabava aquest circuit eren ja les quatre de la matinada. Podeu pensar, doncs encara et quedaven unes cinc-sis hores per dormir! Doncs no! A quarts de vuit del matí passava una auxiliar o infermera, obria els llums i amb veu de les dotze del migdia et deia: Bon dia!!! Llavors, nosaltres (L1 i jo) que no ens podíem moure del llit, no teníem res més que fer que mirar el sostre i esperar fins a les nou, hora en la que em portaven l’esmorzar. Fins i tot un dia, una senyoreta molt amable va venir a la vora del meu llit i em van despertar a les set del matí per preguntar-me si havia passat bona nit i allí abandonades ens va deixar fins l’hora d’esmorzar. Encara ara no he aconseguit no despertar-me a les set del matí. De totes maneres ara que ja puc, em giro d’esquena a la finestra i continuo dormint, faltaria més!.

8000 mots

Porto escrites més de 8000 (vuit mil) paraules parlant de les aventures de la meva vèrtebra i jo. Mai havia escrit tant sobre mi i molt menys perquè ho poguessin llegir altres persones. Quan era joveneta vaig fer un diari, naturalment. Però el tenia molt ben guardat i mai ningú en va llegir ni una ratlla. (Bé, vull suposar que la meva mare no el va trobar mai). També em va donar per fer poesies, ei, quatre, dolentes, però dolentes, dolentes, d’aquelles que no rimen, ensucrades i de bleda assoleiada, dedicades a algun amor d’adolescència i que afortunadament vaig destruir passats uns anys. Ara, però, li he agafat el gustet a això de penjar quatre pensaments i algunes tonteries a disposició d’aquells que les vulgueu llegir. Em queden, pel cap baix, dos mesos de baixa i de recuperació potser algun més. Confio, estimats meus, que us duri la paciència fins al final. O almenys digueu-me que em llegiu, encara que no sigui veritat.

Si no fos

Els de Lleida sabeu què és el Banc del si no fos. També n’hi ha o n’hi havia a moltes altres poblacions. La vida ha canviat i ara els si no fos s’han traslladat a les sales d’espera dels metges i la llocs de rehabilitació. Afortunadament no vaig gaire al metge però les sales de rehabilitació són com casa meva des de fa més d’un any. Just un any abans de l’accident de la L1 em vaig trencar el canell, es a dir porto sent usuària de diversos centres des de fa més de 60 setmanes que multiplicades per cincs dies fan... un munt de dies i hores. Si voleu trobar un lloc amb la major concentració de pessimistes per metre quadrat, dirigiu-vos a qualsevol centre de fisioteràpia. A la pregunta de: Com estàs? La resposta general és sempre: malament, això no avança, estic per deixar-ho, el metge em diu que està bé però no es veritat...o fins i tot hi ha qui em diu: A mi em sembla que vostè no avança gaire amb el temps que fa que ve.  I així dia darrera dia. Un cop vaig llegir una frase que aquests dies m’ha vingut de nou al cap: Strategia de sopravivenza: allantanarsi in fretta da chi trova TUTTO negativo. ( Ho hagués pogut escriure en català, però ja sabeu com sóc...). Jo no puc marxar corrent (ni tampoc caminant), però la meva estratègia de supervivència és aïllar-me tot escoltant música o llegint el diari. Ara, el moment pitjor és quan t’acorralen als vestidors. Són petits, quasi íntims, i amb una sola porta. Em vesteixo el més ràpid que puc i surto al passadís a mig forjar. Tot sigui per no seguir escoltant misèries. Sóc la persona més asocial de tot el centre, d’acord,  però a mi no em desanima ningú.

Aarrg!

Ja sabeu que fa dies que cada migdia encamino els meus passos cap a la Mútua per fer rehabilitació. A la sala hi ha bona temperatura i normalment faig els exercicis amb samarreta sense mànigues. Avui, quan davant de tots, m’he tret el jersei m’ha sobrevingut una gran angoixa. He pensat: Ja porto les aixelles depilades? Em direu: que no te les veus al sortir de la dutxa? Doncs no. Em dutxo sense ulleres i en aquestes circumstàncies no veig gran cosa, francament. He procurat fer els meus exercicis correctament, però amagant en lo possible les meus aixelles. Un cop he arribat als vestidors he examinant atentament la part del meu cos en qüestió. Tot estava correcte. Uff! He respirat. M’acabava de lliurar d’un Aarrg! a la portada de la revista Cuore.

Pujar-se als talons

Aquesta és una expressió que fem servir moltes dones. Explicació pels homes: Pujar-se al talons vol dir, naturalment, posar-se sabates de taló, però també vol dir, que aquest senzill gest afavoreix una actitud corporal i mental positiva. En definitiva és una mica sinònim d’anar segura per la vida (No vol dir que no hi puguis anar amb sabata plana, eh!).

Avui m’he pujat als talons, es a dir m’he ficat talons per primer cop desprès de l’accident i ho he fet sense xarxa, és a dir, sense el corsé.. El meu metge creu que la L1 ja està preparada (jo no li he preguntat a ella, per si de cas). Primer us diré que no n’hi ha per tant ja que eren uns talons poc talons (3 cm i ample de campera). Continuaré explicant que de pas segur i decidit res de res. Quan m’he aixecat del sofà gairebé caic de morros a terra. Desprès d’uns segons d’incertesa i una mica de vertigen, tranquil·lament he fet el primer pas i a poc a poc la resta. Les he portat per casa tot el dia, feliç com si fos el primer cop que veia el món des d’aquestes alçades. Tal i com vaig fer als meus 20 anys amb els primers talons d’agulla. Llavors no me’n vaig sortir de caminar amb naturalitat i vaig regalar les sabates. Aquest cop confio trobar-hi el punt, encara que per ara l’esquena m’està matant. 

Hem de parlar

Avui tocava visita al metge. Ens veiem regularment cada dues setmanes. Desprès d’un reconeixement general i al comprovar que tot anava correctament, ha dit unes paraules llargament esperades i desitjades: Ja pot començar a anar sense corsé per casa. Biiieeeeen!!!!!! Pensava que no arribaria mai aquest moment. Desprès,  mentre feia rehabilitació (20 minuts enganxada a una màquina) he rumiat com se sentiria la meva L1 (si tingués sentiments, es clar). He imaginat que el corsé li deia les paraules que mai voldries sentir de la teva parella: Hem de parlar. I tot seguit, sense deixar-la reaccionar continuava: Ja sabíem que això nostre no podia durar per sempre. Crec que ha arribat el moment en que cal posar distància entre nosaltres. Fins ara tot ha anat molt bé però tal i com van les coses, el millor pels dos i sobretot per tu, és la separació.  I la meva L1, valenta com ella sola, segur que li respondria: Millor, no em fas cap falta. Ara ja em puc valdre per mi mateixa. Au, bon vent i barca nova. (Una mica desagraïda si que ho és aquesta vèrtebra, però que hi farem!). Ara que ja fa unes hores que vaig sense corsé no sé que pensa la meva vèrtebra però jo estic esllomada i desitjant sortir de casa per tornar-me a ficar, al menys per una estona, el meu estimat corsé. Qui m’ho havia de dir!

Mals pensaments

He començat la rehabilitació. He de tornar a moure el cos un altra vegada i això vol dir fer exercici. Els que em coneixeu sabeu que no és lo meu. Els de casa diuen que no vaig amb cotxe pel passadís perquè no hi cap a l’ascensor. Home (i dona), la meva animadversió contra l’exercici físic no és tant exagerada però fins que va entrar en acció la vèrtebra jo diria que era una persona més aviat sedentària. Feia moltes coses però asseguda. Ara la situació ha canviat. La L1 i jo anem caminant pràcticament a tot arreu (això vol dir com a mínim una hora o dos de passeig al dia) i fem exercicis de mobilitat de l’esquena (una mitja hora més diària). I el més curiós és que, al menys a mi m’agrada fer-ho (la vèrtebra afortunadament no s’ha manifestat). En algun moment he pensat que potser un cop ja en actiu, podria continuar anat a un gimnàs, a nedar o fins i tot a córrer!. Quan em venen aquests pensaments respiro profundament i ... deixo que marxin tal i com han vingut. 

La importància de saber llengües

Els Reis m’han portat colònia. Una colònia que anuncia un actor que està boníssim i que ens ensenya uns paisatges amb un punt d’exotisme. Una colònia per a home. A casa hem tingut sempre una teoria. Si un anunci no l’entenem a la primera (cada vegada són més surrealistes i a vegades fins i tot fan por) vol dir que el producte no està pensat per a nosaltres. Ara hem d’afegir un altra axioma: si no saps idiomes estàs perdut. Has de saber anglès i francès per poder triar un colònia o perfum, alemany per triar un cotxe, italià per escollir una pizza, anglès per triar una cafetera.. Algunes són coses senzilles (New fragance for her, Pour femme, pour homme, La pizza de la mamma, Das auto....) Altres són més complicades i no m’atreveixo a repetir-les. Però hi ha una cosa que ja fa dies que a la meva vèrtebra a mi ens preocupa. Ja us vaig avisar de que el meu avorrit cervell a vegades desbarra i es planteja qüestions que amablement qualificaré de curioses. Doncs be, no podem deixar de pensar en la Sra. Rajoy. Segons la nostra teoria, podria ser que la pobra dona s’hagués quedat sense regals aquests Reis. Un home poc il·luminat (vull dir amb poques llums) i al que el seu domini dels idiomes només el capacita per dir coses com: Is very difficult todo esto, ho ha tingut una mica complicat per poder seguir els savis consells consumistes. Nosaltres si hem tingut menys regals que els altres anys, també ha estat per culpa del Sr. Rajoy,  però vull suposar que el tema de la llengua no hi té res a veure. O potser si?

Tots som percussionistes

Pregunto.Per què a tots els concerts al voltant de Cap d’Any hi ha d’haver un número musical en el que la gent pugui picar de mans mentre un director intenta que no es perdi el ritme i marca pianos i fortes? Es tracta d’una pregunta retòrica ja que crec que sé la resposta. Tota la culpa, com sempre, és de Madrit (concepte) . TV espanyola (la seva) retransmet cada cap d’any el Concert des de Viena. Un concert que ens permet veure dirigir a alguns dels millors directors d’orquestra del moment, però que acaba amb una imatge, si més no, curiosa. Tota aquella platea i els palcos estan plens de gent que han pagat una quantitat molt important (fins a quasi 1000€) per seure o estar drets al final en aquella sala. A més han hagut de matinar per ser a les seves localitats, mudats i pentinats quan comença el concert a un hora intempestiva per un dia de Cap d’Any. Desprès del Danubi Blau es nota en la sala una certa inquietud. Tothom es recol·loca en el seu seient, la mirada posada en el director i les mans a punt per la percussió. No tinc res a dir, és una tradició i com a tal cal respectar-la.

La meva pregunta és: calia exportar-la? Calia acabar tots els nombrosos concerts de valsos i polques del nostre país amb la Marxa Radetzky amb percussió de sala? L’altre dia, la meva vèrtebra i jo vam veure estorades un final de concert de sardanes en el que la Santa Espina va fer la funció de la marxa. El director no se’n va sortir de que el picar de mans anés a tempo. Per alguna cosa deu ser.