O ella o jo

Molts cops les coses passen quan han de passar i no quan tu voldries que passessin. Altres finalment passen gràcies a la tossuderia personal que et fa vèncer tots els entrebancs. Tot això és aplicable a moltes situacions de la vida i també, perquè no, a coses molt menys transcendents com per exemple un viatge. Feia més de trenta anys que esperava poder anar a Sevilla (ja veus tu, tampoc és res de l’altre món!). El primer que heu de saber és que el Ramon hi va fer la mili. No en té cap mal record, ans al contrari, per ell va ser una època inútil però divertida. Potser per això, per lo de divertida, durant molt temps no va mostrar gaire entusiasme per tornar-hi (ei, no sigueu tant mal pensats com jo!). Aquesta tardor, i desprès de dos intents fallits d’anar al sud que ja es perden en l’oblit, vaig organitzar i em van acceptar ( el Ramon i les meves vèrtebres) finalment el desplaçament. Hi va ajudar molt el fet de l’existència de l’AVE de porta a porta que suposava poc esforç tant per l'un com per les altres. Un mes abans de marxar, de nou la maledicció sevillana entra en acció i tot se'n va en orris. En aquell moment ja en vaig fer una qüestió personal. Era o Ella o Jo i naturalment no em pensava deixar vèncer, per molt que Ella tingui un Sabor especial, faltaria més! Reorganització familiar i canvi de dates. Cap problema pel dia d’anada però pel dia de tornada (no us ho creureu!) el tren anava ple!. Tornar a canviar dates? Renunciar? NO. Les coses havien arribat massa lluny i jo ja estava emocionalment molt cansada de tot aquest afer. (Les meves vèrtebres també insistien en el viatge, no fos cas que em lies la manta al cap i les obligués a anar amb avió a qualsevol altre lloc).  Només hi havia dues opcions: retallar (desgraciadament verb molt de moda) o viure per damunt de les nostres possibilitats i allargar un dia la nostra estada. Vaig triar l’opció B. Ara ja hem tornat: una grip, les meves vèrtebres i jo, el Ramon i el record d’una ciutat que m’ha enamorat des del primer moment.