Pija jo?

No sé que li ha agafat a la meva filla però darrerament ha decidit ser extremadament sincera pel que fa als seus comentaris sobre mi. De fet sempre ha estat així. Ja de ben petita un dia, desprès de passar tota una tarda amb una amiga seva i la seva mare, tot just passar la porta de casa, va deixar caure com qui no diu res: Preferiria tenir a la mare de tal com a mare i no a tu. Sort que l’amor de mare és infinit i no li he tingut mai en compte. Ara, això si, és una de les gracietes que més li recordo i naturalment explico en la seva presència sempre que tinc la més mínima oportunitat. Continuant en la seva línia, no fa massa em va dir que era una analfabeta informàtica i l’altre dia em diu a la cara i sense immutar-se que soc... una pija! Pija jo? No m’ho podia creure! L’endemà vaig anar a la piscina del meu club i vaig veure un cartell que em va cridar l’atenció: Si vull puc tenir un entrenador personal per fer natació. Al veure-ho tant les meves vèrtebres com jo vam fer un bot d’alegria. Si el meu metge ho permet continuaré la meva rehabilitació ( i la de les meves vèrtebres) aquest mes d’octubre anat de nou a la piscina. Deixaré de fer la pena de fa uns mesos i tindré un personal trainer. I si aquest cop la meva filla té raó i si que sóc pija? Que hi farem! ja se sap: Al mal tiempo, Donna Karan.

Gràcies Marina però em sembla que no caldrà.

Des de l’onze de setembre de l’any passat, just al tornar de la manifestació de Barcelona, una estelada oneja de manera permanent a la nostra terrassa. Fins aquí res extraordinari. N’hi ha per tot arreu. Però la nostra estelada ha volat dos cops, vull dir que se n’ha anat de casa amb el primer vent que passava per allí. Per sort, al nostre carrer, que és tant barri com el Carrer de Sants de Barcelona, tots ens coneixem i tenim una molt bona relació amb els botiguers. Un, el Ramiro de la Teresita, ha estat qui l’ha recuperada cada vegada i ens l’ha tornat. El darrer cop  em va dir tot seriós: A veure si ho resolts això, l’estelada no pot anar per terra cada dos per tres. Un altra botiguera i amiga, la Consol de la joieria, em va dir: Estava a punt de parlar amb la Marina Rossell perquè fes una versió de l’estelada voladora i davant de la meva cara de no entendre res em va dir  si dona, i es va posar a cantar: Oh! estelada voladora, que volteges... Arribat aquest punt, em va semblar necessària una intervenció contundent. I ara ja està enganxada amb silicona al pal, un clau a la punta i el pal ben subjecte a la barana (no fos cas que perdéssim bous i esquelles). Ahir, vam passar, amb nota, la prova definitiva. Mentre el fort vent tirava a terra els meus testos i les meves vèrtebres i jo fèiem mans i mànigues subjectant el tendal, ella desafiava la tempesta lluint orgullosa tot el seu poder. Vull creure que es tracta d’un fet premonitori.

Aquí la teniu. No són imatges d’ahir però us en podeu fer una idea.

No ho porten gens bé.

Ja fa uns dies des del trencament de la relació amb el meu doctor. Jo, la veritat ho porto molt bé. Deu ser allò de que qui dies passa, anys empeny o potser allò tant nostrat de bon vent i barca nova. Fins i tot, diria que em sento lleugerament alleugerida. Però les nenes, ai elles, no ho porten gens bé. Em refereixo naturalment a les meves vèrtebres. Ja se sap que en qualsevol trencament sempre són els més dèbils els que més pateixen. I les meves L4-L5 han decidit atorgar-se aquesta condició. (Fins ara, la petita, la L1 no ha badat boca, potser perquè entre la L2 i la T12 la tenen ben collada). El fet es que totes s’han hagut de quedar amb mi sense que ningú els hi preguntes amb qui volien anar. Clar, això els hi ha caigut molt malament i estan tot el dia queixoses. Que si ara una punxadeta, que si ara et tibo i no et pots posar dreta, que si un dolor llarg i prolongat durant uns minuts. Per acabar-ho d’arreglar el meu cos, solidari com és, els hi fa costat. Pobres, no han entès (ni el meu cos ni les meves vèrtebres) que no hi ha marxa enrere i que els hi agradi o no hauran de continuar formant part de la meva columna, de mi mateixa i de la meva vida per sempre més. Ai, nenes, la vida és dura i haurem de conviure ens agradi o no. No tenim cap més remei.

Fin de la cita

De fet hauria de dir fi de les cites amb el meu metge. Ohhh! S’ha acabat el veure’ns un dimecres de cada mes! Ja no tindré aquell punt de nervis a l’estomac pensant en el què em dirà, quina proba em farà, si em seguirà deixant anar a fisio, si tornarem a quedar, si... Però arriba el mes d’agost i aquest país es paralitza i al tornar al setembre ja se sap,  és allò de curs nou, bata nova. I així ha estat. Amb una rialla, però amb to inflexible, el meu doctor ha tallat una relació que vam iniciar el mes de novembre en una habitació de l’Arnau. Pensareu que és un bon senyal, que vol dir que ja estic curada. Doncs no, res més lluny de la realitat. Les meves vèrtebres L4-L5 continuen queixant-se cada dia amb la mateixa insistència que els darrers mesos. El que crec ha passat és que la nostra relació (amb el doctor, no amb les vèrtebres) ha arribat a un punt mort. No anava cap endavant per molt que jo m’hi esforcés. I la rutina s’havia instal·lat en el nostre mes a mes. Ens hem donat un temps de reflexió. Al mes d’octubre decidirem ( de fet ho decidirà ell) si, per un breu espai de temps, ens retrobem o bé ho deixem per d’aquí a un any. De totes maneres ja no serà el mateix.