Si no fos

Els de Lleida sabeu què és el Banc del si no fos. També n’hi ha o n’hi havia a moltes altres poblacions. La vida ha canviat i ara els si no fos s’han traslladat a les sales d’espera dels metges i la llocs de rehabilitació. Afortunadament no vaig gaire al metge però les sales de rehabilitació són com casa meva des de fa més d’un any. Just un any abans de l’accident de la L1 em vaig trencar el canell, es a dir porto sent usuària de diversos centres des de fa més de 60 setmanes que multiplicades per cincs dies fan... un munt de dies i hores. Si voleu trobar un lloc amb la major concentració de pessimistes per metre quadrat, dirigiu-vos a qualsevol centre de fisioteràpia. A la pregunta de: Com estàs? La resposta general és sempre: malament, això no avança, estic per deixar-ho, el metge em diu que està bé però no es veritat...o fins i tot hi ha qui em diu: A mi em sembla que vostè no avança gaire amb el temps que fa que ve.  I així dia darrera dia. Un cop vaig llegir una frase que aquests dies m’ha vingut de nou al cap: Strategia de sopravivenza: allantanarsi in fretta da chi trova TUTTO negativo. ( Ho hagués pogut escriure en català, però ja sabeu com sóc...). Jo no puc marxar corrent (ni tampoc caminant), però la meva estratègia de supervivència és aïllar-me tot escoltant música o llegint el diari. Ara, el moment pitjor és quan t’acorralen als vestidors. Són petits, quasi íntims, i amb una sola porta. Em vesteixo el més ràpid que puc i surto al passadís a mig forjar. Tot sigui per no seguir escoltant misèries. Sóc la persona més asocial de tot el centre, d’acord,  però a mi no em desanima ningú.