Dues columnes

Quan era més jove, molts cops, abans de prendre alguna decisió important o algun fet excepcional feia dues columnes, una mica com el debe i el haber  (per cert no he acabat mai d’entendre perquè en el debe hi ha els meus diners i no són a l’haber. Com em puc deure alguna cosa que és meva? Està clar que l’economia no és lo meu).  Anem a la que anava. Si ara, desprès de l’accident, fes les dues columnes penso que malgrat tot guanyaria la de les coses bones. Clar que ha estat un cop dur tot plegat, però viure una situació d’aquest tipus serveix, per una banda, per a confirmar moltes coses que ja sabies o intuïes (quines són les persones amb les que pots comptar en circumstàncies difícils, amb qui més val no continuar tenir tractes o tenir-ne els imprescindibles o la teva fortalesa personal i del teu entorn més proper) i sobretot per relativitzar les coses i posar en primera línia el que és bàsic i pel que val la pena lluitar i deixar en segon, tercer o fins i tot quart terme allò que abans em semblava fonamental i que ara em semblen futileses. No em digueu que no és una paraula bonica i si la dieu a poc a poc, encara més: fu-ti-le-ses. Proveu-ho i repetiu-ho com un mantra: futileses, futileses, futileses.... Es relaxant, quasi com qualsevol omm! Jo ha faig unes quantes vegades al dia i no em va gens malament. Marqueu-ho com a propòsit per aquest any 2013. Que sigueu molt feliços en aquest any que tot just estrenarem demà!!!!!!

No cantar per Nadal

Porto cantant a l’Orfeó Lleidatà des dels 21 anys. Alguns anys ho vaig compaginar amb el Cor de Cambra Enric Granados de Lleida. Vull dir amb això que per mi, cantar és quasi tant necessari com respirar. L’estat de la meva L1 va fer que hagués d’estar unes setmanes sense poder assajar. La veritat és que quan em vaig començar a reincorporar a la vida musical, el programa de Nadal ja estava bastant avançat i el meu corsé tampoc em permetia estar al 100% per la feina (proveu la respiració diafragmàtica amb algú que us abraça per darrera amb passió!). La conseqüència: enguany sense cantar per Nadal, encara que no em vaig poder estar de fer un discret cameo al cant comú del concert a l’Auditori.

Els dies abans de festes han estat pels meus companys i director una veritable marató. En una setmana tres actuacions en tres dies consecutius, amb els seus assajos i proves de veu corresponents. Dissabte passat el darrer concert a Sant Llorenç.  I jo, tifosi que soc i també complidora, he anat de públic a tots, per poder escoltar-los i disfrutar. En realitat el que he fet tots aquests dies ha estat bàsicament patir. Soc patidora de mena (això ens ve per part de les dones de la família, ho és la meva mare i també la meva filla). Però com la major part de les vegades al llarg de la meva vida, he patit sense cap motiu, ja ho té això el ser patidora compulsiva. Els concerts han estat excel·lents i el públic ens ho hem passat d’allò més be. Sort que ja torno a estar en actiu, musicalment parlant,  i el proper concert ja el podré cantar. Us asseguro que no patiré ni la meitat!

Sofà

Tinc una amiga que no tenia sofà a casa seva. Em semblava, ja llavors, impossible viure sense sofà. On fas la migdiada? On t’adorms veien la pel·lícula i et despertes encarcarat a les cinc del matí? I les llargues tardes de diumenge on les passes?  Us ho torno a dir, em semblava impossible viure sense sofà. Però us puc assegurar que això és una llegenda urbana. Jo he estat dos mesos sense poder seure ni jeure al sofà. He passat els meus dies asseguda en una butaca dura, ben tiessa i en molts moments sentint-me com un moble més de la meva saleta. L’altre dia, quan vaig passar la prova del nou, em va semblar que era el moment de tornar a disfrutar del sofà. Desprès de molts intents i de postures, no diré del kamasutra però quasi, vaig aconseguir dormir una estoneta i des de llavors que m’he fot forta en la meva posició. El sofà torna a ser meu i penso lluitar per la seva possessió. Potser estava més còmoda a la cadira dura, no us diré que no, però penso defensar la meva incomoda conquesta amb sang, ungles i corsé.

La prova del nou

El que sou de la meva quinta o més grans sabreu de que estic parlant. Els més joves haureu de preguntar als pares o als avis o anar directament a Internet a buscar la resposta. Concretant us diré que la prova del nou era un càlcul que fèiem de petits per saber si una multiplicació o divisió estava ben feta.

Avui m’ha tocat passar la prova del nou de la meva vèrtebra. Es a dir, calia saber si tot anava correctament i s’havien de fer radiografies. No sé si era un bon dia. La mútua amb molta gent d’urgències, l’infermera una mica descol·locada (vull creure que era ella que no trobava la meva vèrtebra i no que la vèrtebra ha marxat ja  de vacances, però la veritat és que en algunes radiografies no es veia pràcticament res) i el sistema informàtic al seu aire (ara ja es veuen les imatges directament a l’ordinador) m’han fet témer que no en trauríem l’aigua clara i caldria recomençar. Però no ha estat així. El meu metge i l’ordinador al final s’han entès i ha pogut veure que tot anava al seu punt. La meva vèrtebra s’està ajuntant (paraula poc tècnica però és la que el doctor  ha fet servir) de meravella i amb el nou any començarem la rehabilitació. M’ha promès massatges i que em deixarà anar amb autobús. Que més puc demanar?

Com estàs?

Aquesta és una pregunta que normalment ens fem quan ens trobem amb coneguts que fa uns dies que no veiem. Jo sempre responc: Beeé, i tu? , amb l’esperança que l’altre també em doni una resposta semblant i no passi a explicar-me amb detall tots els sues mals, petits o grans.

D’un temps ençà, la pregunta es repeteix moltes vegades al dia. Jo continuo responen: Beeé, però ara afegeixo: recuperant-me amb paciència i el corsé. Llavors, molts dels meus interlocutors em diuen: Molt bé, tu sempre has estat una dona optimista, de les que veuen el vas mig ple. Normalment somric i aquí s’acaba la conversa.

En realitat m’agradaria dir-los-hi que el vas, got o ampolla, sempre està ple. De, al menys, dues substàncies diferents però ple. Quina de les dos substàncies és més important? L’aire, sense el que no podríem respirar o l’aigua, tant necessària per la vida? Per mi, sense dubtar,  l’aire, que està en aquella part del recipient que molts consideren buida. L’aigua la podem substituir per vi, gintònic, coca-cola, vermut... sense que passi absolutament res, al contrari. Ara, si sou valents, proveu a viure sense aire! 

I quin títol hi poso?

Recordo que el meu desig més viu els primers dies que era a l’hospital era pensar quan podria marxar a casa. Em semblava que seria el moment més meravellós de la vida. Tothom em deia: com a casa no estàs en lloc, tot és molt millor. Però tal i com s’anava apropant el dia, un cert neguit s’anava apoderant de mi, al pensar que anar a casa suposava deixar la seguretat d’un lloc on qualsevol necessitat era coberta d’immediat. Només calia tocar el timbre i una auxiliar o una infermera acudia en qualsevol moment del dia o la nit. Va arribar el moment de marxar i ho vaig fer sense cap recança.

Quan vaig ser a casa, cuidada per la meva família, que es va organitzar la vida per no deixar-me sola ni un moment i estar sempre pendent de les meves necessitats, era molt conscient de que seria una situació de curta durada i que també tindria el seu final, però jo em sentia molt a gust i pensava que com més s’allargués millor. ( I qui no pensaria el mateix?) Però, tal i com he dit, tot lo bo s’acaba.

Avui m’han deixat tot el dia sola. Han anat pare i filla a esquiar. Els he sentit marxar quasi de nit. No ha passat res. No s’ha enfonsat el món, de fet això diuen que ho ha de fer el dia 22 d’aquest mes, i jo he fet la meva vida sense cap problema. A la nit, tal i com hem fet molts dies al llarg de molts hiverns hem rigut explicant-nos com ha anat tot. L’única diferència és que jo estava estirada al llit. (Francament, arribo a la nit una mica cansada).

Ara, el següent pas serà deixar el corsé. Això crec que de veritat em costarà. Com renunciar fàcilment a un element que a part de fer-me la figura molt més estilitzada i obligar-me a mirar per damunt de l’espatlla a tothom, em dona una escalforeta que ja voldríeu molts de vosaltres aquest dies de fred?  Ara que, de totes maneres no m’ha lliurat d’un bon refredat. Potser no és tan xollo com jo penso.

Pensar quan et sobra temps

Ja us ho he dit altres cop . Tinc poca feina i molt temps lliure i sedentari. Això vol dir que tinc temps per pensar. Quan es donen totes aquestes circumstàncies, un cop has passat revista als temes més generals i habituals i fins i tot t’has permès el luxe de filosofar sobre la vida i la mort, encara et queden moltes hores per omplir. Llavors el teu cervell desbarra i et planteja interrogants, a cops absurds però de manera persistent.

Mireu, em dutxo cada dia que puc (els militars de casa exigeixen que no estigui sola al pis quan ho faci), em rento les mans sovint, no trec el pols de casa, no treballo a la terrassa ni toco aigua bruta i així i tot tinc les ungles brutes!!. Que és aquesta porqueria que es va acumulant cada dia? És una part de mi que es va descomponent? És que ara ja no hi ha Love in the air sinó pols? Se m’està acumulant aquesta pols en altres parts del cos i jo no ho veig? Ai, aquesta angoixa em matarà!

Vida normal sedentària

Aquesta és la expressió que va fer servir el meu metge a l’Arnau per referir-se al meu futur immediat. Normal i sedentària en el meu cas són dos conceptes difícils de conciliar (com intel·ligència militar, dreta i justícia social, i tants altres). Qui mana, la normalitat o el sedentarisme? Puc fer la meva vida habitual però des del llit o la butaca de casa? O puc sortir a fer el que normalment faig però sempre en cotxe i asseguda? La clau, penso, està en definir normalitat. Normal és llevar-se al matí, seure en una cadira dura, esperar que passi el temps tot llegint el diari, dinar, fer migdiada, tornar a seure a la cadira davant de l’ordinador fins a la nit? Llavors si que estem parlant de vida normal sedentària. Però (sempre hi ha un però) em creieu capaç de passar al menys tres mesos fent aquesta vida? 

Vaig decidir que potser era millor no entrar a debatre amb el meu metge el concepte de normalitat i que fos la meva vèrtebra la que marqués el tempo, i així ho he fet, encara que hi ha vegades que no li faig cas i vaig completament ad libitum (pels no músics: al ritme que jo vulgui). Poc a poc he anat fent algunes preguntes al meu metge, del tipus: puc fer això? I això altre? Sempre amb la seguretat de que la seva resposta seria positiva. Només em va dir que no al preguntar-li si podia agafar l’autobús. (Cap problema, seguiré anat amb taxi). 

Ara em queda per solucionar un petit detall, quasi sense importància: tinc dos militars a casa, un sergent i una mariscala, que són encara molt més estrictes que el meu metge i estan pendents de mi totes les hores del dia. No puc escapar-me’n.

Wir lieben Autos

Ara fa dos o tres anys que vaig fer la bogeria d’intentar estudiar alemany a l’EOI. Ja sé que per molts és una llengua fàcil i estructurada i que té molt de futur. Perdoneu, jo amb el futur no m’hi poso, però de fàcil no en té res de res. Com va penjar un amic meu al facebook “Life is too short to learn german” que com tots sabeu vol dir “La vida és massa curta per aprendre alemany”. Passat Nadal ho vaig deixar, sense cap remordiment i una gran pau interior. Dels tres mesos de classe em van quedar algunes normes de pronunciació (que em van servir en el moment de cantar els Valsos Amorosos de Brahms) i alguns articles i verbs. Ara quan a la tele veig l’anunci de la BMW que acaba dient “Das Auto”,  sé que vol dir “El cotxe” (gran cosa direu, però em puc fer la xul·la davant de segons qui).

I ara penseu, quina relació té això amb la vèrtebra? Estirada en el meu llit de l’Arnau, amb tantes hores per davant, vaig decidir que la meva única filla no podia anar pel món amb un cotxe de més de 20 anys i sense cap element de seguretat (per no tenir no té ni airbags).  Durant més de 15 dies, ella i el seu pare han recorregut tots els concessionaris de Lleida mentre jo gràcies a la meva vida sedentària només mirava els catàlegs a casa i escoltava llargues explicacions tècniques que no m’interessaven gens però que em creia amb l’obligació de suportar amb atenció i deixar anar de tant en tant un: molt bé, molt bé.. Aquest matí m’han donat un paper principal en tota aquesta llarga història. He anat a pagar el cotxe. M’ha rebut un cartell que deia Wir lieben Autos. Ho entès sense problemes:” Nosaltres estimem els cotxes”. Penso que segurament s’estimen més els meus diners, en alemany “Wir lieben Ihr Geld”