La meva cançó

Ara que veig sèries nord-americanes (per allò d'arribar a l'encefalograma pla abans d'anar a dormir), em sorprèn el fet de que allà tota parella té obligatòriament la seva cançó. Gairebé sembla que, per ells, és més important tenir una música per compartir que estimar-se l’un a l’altre. El Ramon i jo no en tenim de cançó, no l’hem tinguda mai i això que es va declarar tot ballant en una discoteca però no recordo quina cançó o cançons sonaven llavors. (Clar que, de fet, no vaig entendre que hi havia hagut una declaració fins al cap d’uns dies). Tampoc hi havia música el dia que em va demanar en matrimoni (ho va fer tot passant un pas de zebra al carrer Príncep de Viana, però aquell dia si que ho vaig entendre). El que si tinc són cançons associades a moments de la meva vida: les cançons de la Marisol que cantava quan era petita damunt d’una cadira (pobres visites), més tard una cançó que tocava amb la guitarra i que es deia “Xavaleta del meu bari” (de nou, pobres visites) i així algunes més. També el fet de cantar a l’Orfeó m’ha donat cançons associades a moments, però no tinc cap cançó que sigui la Meva. Per contra, les meves vèrtebres tenen, des de fa un any, la seva banda sonora. Un projecte musical de gent que estimo, que va anar creixent, mentre elles (les vèrtebres) es recuperaven, ajudades per un corsé i moltes hores de llit, i que jo els hi feia escoltar (a les vèrtebres) una i un altra vegada a cau d’orella (ei, he de dir que mai es van queixar). Unes cançons que, les meves vèrtebres i jo, encara escoltem sovint. Però ara, per sort, ho podem fer assegudes al sofà (elles i jo) i fins i tot ballant pel passadís de casa.