Mal Negoci!

Quan el meu metge em va proposar de fer l’operació al mes de febrer, em va semblar bé, encara que això suposés posa data de caducitat a la nostra relació (si, caducitat i no consum preferent, què hi farem!). Pensava que, com altres anys,  seria un mes de poca activitat. D’acord, no podria cantar un concert de l’Orfeó però havia de triar entre vacances en família a la neu i el concert BLANC  i aquesta vegada em va semblar que els de casa eren primer (una setmana als Alps amb sessió d’spa diària és molt tentadora!). O la memòria em comença a fallar (que tot podria ser) o aquest febrer ha estat una anomalia perquè la realitat és que la quinzena postoperatòria hagués pogut ser d’una activitat frenètica, però jo m’ho he hagut de mirar des de casa: l’espectacle Smile, el cor Vivace, Dansa Butoh,  1714 Fanalets per la independència a Torrelameu (Noguera), Maria del Mar Bonet... I tot això sense mirar la cartellera dels cinemes (no cal afegir més llenya al foc). Tot i més en només quinze dies. Estic esgotada només de pensar-hi! De totes maneres he tingut la gran oportunitat de poder ser espectadora d’un concert dels meus companys de l’Orfeó LleidAta (la majúscula és voluntària i forma part d’una campanya que es diu: Som lleidAtans i no lleidEtans, perdoneu però algú l’havia de començar). Les meves vèrtebres, la meva faixa i jo ens vam submergir en el món sonor que el cor i la Seu Vella van crear de manera espectacular. Veure’ls a tots de blanc, concentrats, movent-se pausadament i cantant un repertori d’Avesmaries que el Pedro amb paciència ens ha fet estimar, va ser una magnífica manera de tornar a una certa activitat. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, no cantar va tenir la seva part positiva. De totes maneres m’he perdut un munt d’activitats que em venien de gust, he perdut valor econòmic (ja no tinc els claus i les plaquetes que segons el meu metge valien 5000€) i he guanyat una cicatriu que encara em recorda cada moment la seva existència. Ja us ho dic, ara per ara he fet mal negoci!

Un cap de setmana de luxe

Quin cap de setmana! Una gran habitació, amb bany, butaca, sofà, telèfon i TV. Un gran finestral amb vistes a un edifici històric de la ciutat. Servei d’habitacions 24 hores. Cinc àpats diaris a la carta, amb el beure inclòs. Un noi jove i guapo que, d’un blanc impecable, em ve a buscar per anar a l’acte més important que es celebra el cap de setmana (en divendres a la tarda, com a les bodes modernes). Ningú m’havia dit que era una festa de disfresses (gorros de colors, guants, mascaretes,...), però jo tampoc desentonava del tot. El meu vestit, amb un gran tall a l’esquena, era blau, un color que sempre m’ha quedat bé. Devia ser una gran festassa. Jo no sé que vaig prendre, perquè no recordo res de res. De fet he necessitat dos dies i molt d’amor (en forma de cuidadors, visites, trucades, whatsapps, etc.) per refer-me. Però ara, a poc a poc, tot torna al seu lloc. Fins i tot les meves vèrtebres, encara que de moment es queixen. Potser, com jo, han trobat a faltar l’spa!

Tutús

Fa dies que vaig veure un cartell amb l’anunci del ballet del Llac dels Cignes que actuarà a Lleida ben aviat, si no ho ha fet ja. La veritat és que ni vaig mirar el lloc ni el dia de l’espectacle. Us he de confessar que odio els tutús i els nois amb malles blanques ajustades, però sobretot les noies amb tutú.  Un trauma d’infantesa? No li he perdonat mai a la ballarina tot el que va fer sofrir al soldadet de plom? Un excés de concerts de Cap d’Any de Viena per la tele? Mai m’havia parat a pensar el motiu. Els odiava i ja està. La meva vida continuava tranquil·lament. Però el cartell, amb una ballarina amb un tutú blanc, em va provocar una regressió a la meva infantesa i, com si fos ajaguda al sofà del psicoanalista que no tinc, un record adormit es va projectar davant meu: el moment en que vaig acompanyar als meus pares a comprar un disc. Va ser tot un esdeveniment. Ens vam mudar (el pare, la mare i jo) i vam anar “a baix a Lleida” que es com en dèiem d’anar al Carrer Major. La botiga escollida (llavors hi havia algunes botigues que venien discos) va ser Comercial Orley (ja desapareguda, naturalment). Desprès d’una bona estona i de mirar crec que tots els LPs de música clàssica que tenien, en van quedar dos com a finalistes. Jo volia que en compressin un en el que a la portada hi havia una ballarina, jove, guapa, prima i amb tutú. La música m’era igual. Jo volia aquella ballarina i així els hi vaig fer saber insistentment als meus pares. Al final a casa van comprar l’altre que ni recordo quin era. Segur que qualsevol psicòleg hi veuria una relació directa entre aquest fet i la meva fòbia i això em portaria a una llarga temporada de costoses sessions setmanals o potser fins i tot d’hipnosi per tal de poder-la superar però, francament, en aquests moments tinc altres coses a resoldre, oi vèrtebres meves?