Caminar pel barri

Encara que visc al centre de Lleida, el nostre carrer i el seu entorn més proper té el comportament de barri. Botigues de proximitat, bars on cada dia esmorzen les mateixes persones i al final ens saludem tots, en definitiva un lloc on tots coneixem la vida dels altres i la comentem apassionadament. També pot passar que estiguem dies sense veure’ns encara que no passi res de res. De fet la majoria de la gent no han tingut notícies del meu accident fins que m’han vist al carrer amb una crossa (a molts no els va sorprendre tant, considerant que ja comença a ser habitual en mi). De totes maneres, el primer dia que vaig sortir jo sola, en un espai de 100 metres em van parar més de quatre persones per preguntar-me què m’havia passat. Vaig estar a punt de convocar una roda de premsa (TV3 també és al meu carrer) i així anar avançant feina. Durant molts dies des d’aquest primer dia, les meves sortides van continuar sent una cursa d’obstacles, meravellosos això si, en forma de veïns i veïnes.

Ara que vaig sense crossa cal ser una mica més observador per adonar-se de que ha passat alguna cosa. De cop els meus enormes bolsos s’han convertit en diminutes bosses que porto creuades (tal i com els Mossos recomanen a la gent d’una certa edat), camino tiessa (de fet hi ha amics que em diuen que sempre he sigut molt estirada) i no arribo a casa carregada com un ruc o ruca (aquí també cal aplicar el doble gènere?). Hi ha una diferència però, que només noten aquells i aquelles que em fan una abraçada: el meu flotador de la cintura ha donat pas a un cos que pot semblar dur i fibrat (un cos danone) però ja sabeu que això és un miratge i que afortunadament un dia, espero que no molt llunyà, s’acabarà. Qui m’havia de dir que enyoraria els meus michelins!!!!

Visites a la mútua

Encara que vaig passar els primers dies sota l’atenció de la Sanitat Pública, un cop rebuda l’alta hospitalària, el meu cas, al ser un accident laboral, va passar a mans de la mútua laboral.  El dia de la primera visita concertada amb el metge (el que em va dir que era la primera vegada que feien la meva operació) em va venir a buscar una ambulància a casa, a les cinc de la tarda, l’hora d’obertura de tots els comerços del barri, es a dir, un dels moments de màxim presència de gent al carrer. Una ambulància parada davant d’una casa fa que de cop ningú tingui presa i aprofiti per fer una xarradeta amb un quasi desconegut tot mirant de reüll la porta o fins i tot s’assegui en el banc que hi ha davant de casa a lligar-se els cordills dels mocassins. Finalment no vaig baixar en llitera i ni tan sols en cadira de rodes. Senzillament vaig pujar pel meu propi peu, cosa que va treure bastant morbo al tema. A l’arribar a la mútua, el primer que vaig fer, va ser felicitar el doctor pel bé que havia anat l’operació i dir-li que si volia anar a fer una exposició a qualsevol congrés (per allò de la primícia), aviat estaria en condicions d’acompanyar-lo. Per la seva cara penso que potser em va enganyar al parlar de la novetat de la meva operació i que no tindré cap oportunitat de viatjar gratis.

Ja he fet una segona visita i la cordialitat continua entre nosaltres. Això si, el tema congressos em sembla del tot tancat.  Llàstima, m'hauria agradat compartir uns dies amb metges i metgesses. Segur que hagués resultat divertit. ( Ei, va no sigueu mal pensats, que ja us conec!).

Dona del temps

Ja sabeu la meva relació laboral amb la meteorologia, fins al punt de que quan es refereixen a mi utilitzen expressions com la Maite de la pedra i fins i tot com la Maite dels trons (en el sentit meteorològic del terme). El que potser alguns de vosaltres no sabeu és que en els darrers anys he sofert dos esguinços al turmell dret, una ruptura de canell amb desplaçament a la ma dreta i ara el tema de la vèrtebra. Si he de fer cas del que diuen les llegendes, m’he convertit en la dona baròmetre que és el mateix que dir dona del temps. Ara ha arribat el moment de fer un pas endavant en la meva vida . Amb totes aquestes fractures hauria de poder pronosticar els canvis de temps, els dies de pluja, els dies de vent... Però per ara no en soc capaç. Intento, amb totes les meves forces escoltar els senyals que teòricament ha d’enviar-me el meu cos. I no sento res de res. Per tant, si voleu saber quin temps farà demà i els propers dies no confieu en mi i entreu a la pàgina del Servei Meteorològic de Catalunya. Són més fiables que jo.

Corsé

Tinc un nou amic, amb el que compartiré com a mínim tres mesos de la meva vida, amb una proximitat tal que quasi m’ofega. Es tracta del meu corsé. Ei, no és qualsevol cosa. Està fet a mida (gracies Jose) i s’adapta perfectament a les meves nombroses corbes. Pesa una mica i em fa anar tiessa com un pal però també ha fet que em desaparegui, o al menys no es noti aquell flotador que porto incorporat i que de res em va servir per protegir la meva vèrtebra.  La seva malla verda i els acabats en blanc no el fan atractiu i hi ha qui diu que no fa per mi. Tinc amigues que han fet algunes propostes per millorar-lo. No dic de fer un concurs, tampoc cal passar-se, però consideraré qualsevol proposició (accepto puntilles, rasos, llacets, etc.). Animeu-vos a fer propostes!! Aquí us deixo una fotografia per inspirar-vos.

Zeladors per la independència

Tots els que em coneixeu sabeu que soc independentista fins al moll de l’os. Si encara algú ho dubtava ser la secretària de cantaires per la independència (ens podeu trobar al facebook) ho deixa definitivament clar. 
Pel meu sant la meva filla em va regalar una polsera amb l’estelada. L’he portada sempre amb mi, inclosos tots els dies que vaig ser a l’Arnau. Curiosament aquesta polsera va cridar l’atenció de la majoria dels zeladors i només d’ells. Ni infermeres, ni metges, ni auxiliars en van fer cap esment. Serà que aquests col·lectius tenen altres preocupacions? És molt possible. Algunes converses sentides de nit entre ells així m’ho fan pensar. 

Però tornem al tema identitari. L’endemà de les eleccions americanes un zelador jove i molt majet em va dir tot seriós: Les eleccions importants són les del dia 25 aquí. Jo li vaig dir que compartia la seva opinió. Desprès he pensat, què volia dir exactament?. Estava a favor o en contra de la independència?. No ho sabré mai. Vull creure que anirà a votar un partit sobiranista.

Ous ferrats

Des de que vaig sortir de l’Arnau, si em pregunteu què em ve de gust menjar us diré que ous ferrats. Ni marisc, ni arròs a banda, ni tan sols un senzill arròs de llagosta. Només ous ferrats. Un desig? Un caprici? Amb tota sinceritat us he de dir que crec que és una reacció a tot el que em va tocar menjar (és un dir) durant les dues setmanes d’estada a l’Arnau. L’esmorzar consistia en un enorme panet amb melmelada i un iogurt Vitalinea % . Cada dia el mateix, excepte els diumenges que, oh meravella!, et tocava un croissant... de forn de pa. Per berenar es repetia el iogurt però aquesta vegada amb galetes. I el dinar i el sopar?, preguntareu. De les 28 menjades que vaig fer (dos per dia) de segon plat volien que mengés 24 vegades peix (amb ceba, amb patates... però sempre sec i dur i difícil de passar), dues pollastre i dues una carn estofada que em recordava la famosa “carn de rata” que donaven en una escola de Lleida. El moment més esperpèntic va ser quan, desprès de més de 24 hores sense menjar em van portar per dinar un plat de seques i per sopar una vichyssoise. O el nutricionista era de vacances o va ser una de les primeres persones que es van carregar amb les retallades.

Com que el meu mal era a l’esquena i no a l’aparell digestiu, al final vaig pactar amb les infermeres que la meva família em podia portar berenar. No us podeu ni imaginar que bons eren els bocates de pernil de jabugo i les palmeretes amb xocolata que em van portar el meu home i la meva filla. I és que no hi ha res com estar malalta perquè et mimin.

Pian, pianino

Aquesta és l’expressió italiana que la meva professora d’italià (un bacione Teresa) va fer servir per dir-me que havia d’enfrontar la meva recuperació passet a passet. I fins ahir li havia fet cas. Un dia a comprar a pa, l’endemà també un crosant... Però ahir em vaig liar la manta al cap i les coses van ser diferents. De bon matí vaig abandonar el piano( ja sé Pedro que piano no vol dir lent però...)  i a ritme moderato grazioso em vaig decidir a sortir a fer un cafè amb el grup de les dones del barri. Cap problema. Desprès de dinar i sota la indicació allegreto ma non tropo vaig anar a l’Orfeó a assajar, ei, en horari infantil. Era la meva manera de donar les gràcies als meus fidels visitadors: Pedro, Albert, Pepe, Arturo, Dolors, Mercè i tots els que s’havien preocupat per mi. El seu càlid aplaudiment a la meva entrada i les seves cares de satisfacció van ser el millor regal del dia. Conforme anava passant la tarda vaig accelerar el ritme fins a arribar a un vivace-presto que em va durar molt poc i vaig entrar en un ritardando subito que va acabar amb un llarg calderó d’aquells que a alguns directors els hi agrada tant i on en els concerts pots sentir totes les tos i corrasperes de la sala. Avui tot ha tornat a tempo.

Morfina i altres substàncies

Les infermeres expliquen que a partir dels 70 anys, l’anestèsia produeix al·lucinacions en moltes persones. En puc donar fe, ja que ho vaig viure dues nits en les meves companyes. A mi, per contra em va produir basques i malestar. Llavors vaig confià en que la morfina produiria algun efecte interessant i només vaig aconseguir veure les parets de l’habitació de color verd. Res de veure elefantets volant, angelets cantant o dimonis ballant. Per una vegada que “les lleis i la constitución que nos hemos dado todos”, em permetia drogar-me a discreció, ho vaig fer amb sobredosis inclosa. Que voleu que us digui, no li vaig veure la gràcia!

De totes maneres tinc una segona oportunitat d’aquí a un any quan em tornin a operar per treure’m els claus!!!!!!!

Diplopia

Desconeixia l’existència d’aquesta paraula, fins que com a conseqüència de l’accident vaig començar a veure doble. Veia a la gent amb quatre ulls o amb dos caps o directament el meu llit estava envoltat de bessons idèntics. El millor va ser quan vaig sortir al passadís. En la distància vaig veure dues germanes bessones, grans i amb la mateixa bata roja i un caminador que avançaven cap a mi omplin tot l’espai. La Neus, la meva filla, em van preguntar per on passaríem i jo tota decidida li vaig dir que pel mig. No cal dir que finalment vam deixar una senyora a la dreta i l’altra va desaparèixer.

Aquesta visió doble, tal com havia vingut va marxar, però es devia enyorar perquè desprès de l’operació va tornar a fer-me companyia un dia més. Quan li vaig explicar a l’oftalmòloga unes hores abans de sortir de l’Arnau em va dir que no tenia cap sentit això que jo explicava, però us puc assegurar que no m’he inventat ni una sola paraula. Per cert, ara hi veig la mar de be.

Anem d’excursió

En els quinze dies a l’hospital, m’han traslladat 3 cops d’habitació, m’han dut tres vegades a radiologia, una vegada per fer un tac, un altra per fer una ressonància magnètica, un cop a la sal de guixos per fer-me el corsé,  un cop a quiròfan i un cop a oftalmologia. En total 22 sortides, entre anada i tornada. Tota una odissea.

El primer impediment és sortir de l’habitació amb el llit. En els 10m2 hi ha dos llits, dues butaques, dues cadires, dues tauletes i dos armaris per guardar la roba. Cal desplaçar-ho tot, fins i tot ficar el petit armari al lavabo perquè quedi un pas suficientment ample. Així i tot, no et lliures d’alguns cops a les parets. Tot depenen de la destresa del zelador.

El segon entrebanc són els ascensors. No sé el motiu però pel que sembla, els que només porten malalts no paren segons a quines plantes. Això obliga a fer transbordaments com si del metro es tractes. Per anar a radiologia, si us plau? Agafi l’ascensor fins a la planta baixa, creui el vestíbul i davant de la porta exterior hi ha uns altres ascensors i allí pot anar a la planta -1 on al final d’un llarg passadís en obres a ma dreta té la sala de radiologia.

Clar que no sempre és tant senzill. A vegades el sostre és tant baix que el llit amb tot el que porta no passa. Per poder baixar-lo cal endollar el llit i no sempre hi ha un endoll a ma. Així vaig entrar a la sala de ressonàncies portant una barra metàl·lica ben agafada com si fos Don Quixot disposat a lluitar contra els molins. Sort que el meu doctor baríton no es va espantar.

De totes maneres vull donar les gràcies als zeladors, que m’han donat conversa en les llargues passejades per l’Arnau, m’han fet riure i m’han ajudat en tot moment.

Quiròfan. Com és un quiròfan?

He tingut sempre una por irracional als quiròfans, fins al punt, que quan tenia vint anys, davant del que podia ser un atac d’apendicitis, li suplicava al pare que em deixés morir abans d’entrar en un quiròfan. Ara, 35 anys més tard ja no volia morir però estava cagada de por. El metge (desprès de prendrem el pel sobre que era el primer cop que feien aquesta operació meva i que l’anestèsia seria parcial) em va assegurar que era una operació quasi de rutina i sense cap problema. Quan vaig sentir per megafonia que ja podien introduir el pacient del quiròfan 12, es a dir, jo, la meva ansietat va pujar com l’escuma de qualsevol bona cervesa. Li vaig dir a l’anestesista i al cap de cinc segons, abans d’enfilar el passadís ja estava adormida com un tronc. No vaig viure res de res, ni el moment de la màscara ni el començar a contar des de cent, res de res. Quan em vaig despertar era en una sala amb tots les llits en rengle, tal i com es veu en els internats de pel·lícula, mentre la dolça veu d’una doctora em saludava.

Tampoc no vaig notar que la meva vèrtebra L1 estava ara fortament agermanada amb les seves veïnes superior i inferior. Si abans una vèrtebra manava tant sobre mi, imagineu ara que són tres. Qualsevol els hi porta la contrària. 

Cuidadors i cuidadores

Abans de continuar explicant historietes (encara en queden algunes) permeteu-me que doni les gràcies a tots els meus cuidadors, el Ramon, la Neus, la Consol i la Vicky. No sé si m’he deixat cuidar massa però de veritat que heu estat el meu suport durant aquests dies. També he de donar les gràcies a tots els meus visitadors. Aquí ja no poso noms, ja que, per sort meva i per desgràcia dels meus companys d’habitació, heu estat molts. La vostra rialla, la vostra atenció i , per què no dir-ho, els vostres bombons i panellets han fet més suportable els monòtons dies de llit. També les noves tecnologies han ajudat i el mòbil i sobretot el whatsapp han tret fum. Moltes gràcies a tots. M’he sentit tan estimada i tant cuidada....