Des de l’onze de
setembre de l’any passat, just al tornar de la manifestació de Barcelona, una
estelada oneja de manera permanent a la nostra terrassa. Fins aquí res
extraordinari. N’hi ha per tot arreu. Però la nostra estelada ha volat dos cops,
vull dir que se n’ha anat de casa amb el primer vent que passava per allí. Per
sort, al nostre carrer, que és tant barri com el Carrer de Sants de Barcelona,
tots ens coneixem i tenim una molt bona relació amb els botiguers. Un, el
Ramiro de la Teresita, ha estat qui l’ha recuperada cada vegada i ens l’ha
tornat. El darrer cop em va dir tot
seriós: A veure si ho resolts això, l’estelada
no pot anar per terra cada dos per tres. Un altra botiguera i amiga, la
Consol de la joieria, em va dir: Estava a
punt de parlar amb la Marina Rossell perquè fes una versió de l’estelada
voladora i davant de la meva cara de no entendre res em va dir si
dona, i es va posar a cantar: Oh!
estelada voladora, que volteges... Arribat aquest punt, em va semblar necessària
una intervenció contundent. I ara ja està enganxada amb silicona al pal, un
clau a la punta i el pal ben subjecte a la barana (no fos cas que perdéssim
bous i esquelles). Ahir, vam passar, amb nota, la prova definitiva. Mentre el
fort vent tirava a terra els meus testos i les meves vèrtebres i jo fèiem mans
i mànigues subjectant el tendal, ella desafiava la tempesta lluint orgullosa
tot el seu poder. Vull creure que es tracta d’un fet premonitori.
Aquí la teniu. No
són imatges d’ahir però us en podeu fer una idea.
No hay comentarios:
Publicar un comentario