Papallones a l'estómac

Em sento com una adolescent o al menys això és el que em sembla. Fa tant temps d’aquella edat plena d’incerteses i de grans a la cara que ben bé no recordo massa que vol dir sentir-se adolescent. La veritat és que tinc els nervis a flor de pell. He comptat les setmanes, els dies i aviat les hores que falten perquè arribi el moment. Ja fa dies que em planto davant de l’armari i penso com em vestiré?. Pantalons? (una mica massa seriosos, potser), Leegins? (una mica massa atrevits?), Vestit? (uns em semblen massa curts, altres són una mica mida opus) Talons o plana? Sabates o botes? Un puntet de maquillatge o potser del tot natural? Intento ser més racional. Què vull que pensi de mi? Potser que em vegi bé, plena d’energia. O potser és millor no voler fer veure el que no sóc? Quan arribi el moment (aquest dimecres, de fet), sé que serà un d’aquells dies en el que jo acabaré esgotada d’anar de la meva habitació al mirall del  rebedor (l’únic on em veig de cos sencer) i el meu llit ple de roba que m’he anat emprovant i que he descartat sense donar-li cap oportunitat. Finalment, ja farta de tant vestir i desvestir, em posaré l’abric damunt de qualsevol cosa i sortiré al carrer. Tot el camí aniré mirant de reüll el meu reflex en els vidres dels aparadors per mirar de convencem de que he encertat el meu aspecte i així donar-me una seguretat que en aquells moments no tindré. Arribada al lloc de la cita, abans d’entrar faré un respiració profunda, enviaré un missatge d’ànim a les meves vèrtebres i assajaré el millor dels meus somriures. I allí hi serà ell. Desprès d’uns mesos ens retrobem. De nou té el meu futur a les seves mans. Uns curts preliminars (no tenim massa temps) i em tocarà suaument l’esquena.  Finalment, aquest dimecres, el meu metge em dirà si em treu els claus que subjecten la meva L1 ara o cal esperar un mesos més. O potser havíeu pensat que anava a veure a algú altre?