Potser alguna cosa
està canviant en les meves vèrtebres i per estrany que sembli cap a positiu. Tot
va començar l’11 de setembre. Aquell dia, no sé si posseides d’un alt esperit
patriòtic i nacionalista, van aguantar tota la Diada a Tarragona sense ni una
queixa. El viatge, la passejada per la ciutat, amb relaxing vermut a la Plaça
del rei inclòs i la llarga estona d’espera a la Via Agusta, amenitzada per una
veïna que ens anava comentant des de la finestra del primer pis el que es veia
per la tele (fins i tot es va disculpar en el moment dels anuncis) van passar,
seguint la tònica general del dia, sense cap incidència. Quan s’atansava el
moment 17.14, les meves L4-L5 continuaven en silenci total i per la gigafoto
potser fins i tot es van ficar en posició. D’entrada vaig pensar que seria flor d’un
dia, però ara, que ja n’han passat uns quants (de dies), i no precisament de
relaxing, continuen amb la mateixa tònica. Fins ahir a la nit, han estat dies
de molta feina i nervis. Avui és el primer dia de relax, si la meteo ho permet
(sembla que al final serà que si) i ja es comencen a queixar una mica, com qui
diu amb la boca petita. Estic entrant en recessió? Han estat uns brots verds,
molt poc verds? O és que els hi va és la marxa? Tant patir per elles aquests
mesos, vigilant cada moviment, escollint on, com i quan seure, i ara resulta que
en realitat el què necessitaven era tot el contrari? Tampoc cal que em
precipiti a prendre cap mesura i deixaré que siguin ells les que em marquin la nova
via de comportament. Com deia aquell: “Un
palomo no hase verano”.
