Caminar per Lleida

Si una cosa positiva he tret de la meva L1 ha estat la necessitat d’anar caminant a tot arreu. Tota una experiència per mi que normalment anava, com vulgarment es diu,  amb cotxe empegat al cul. Deixant de banda l’estat desastrós del paviment, l’estretor de les voreres en la majoria de les zones no peatonals i la gran quantitat d’excrements canins que hi ha per tot arreu, caminar per la nostra ciutat s’està convertint en alguna cosa semblant a fer un gimkama de la que el premi és arribar al teu destí sa i estalvi. 

Quines són les proves a superar? Passo a enumerar-les sense ordre ni concert: taules i cadires de bars, grups de gent fumant a les portes d’edificis públics, grups de mames i papes parlant mentre els nens juguen corrent i envaint totalment l’espai, nois i noies amb monopatins, famílies senceres amb bicicletes, persones que passegen el gos amb llargues corretges extensibles, motos que aparquen sobre les voreres, adolescents que es persegueixen mentre s’insulten amb paraules d’aquelles que a les teles serien un piii...(segur que si penso una estona me’n sortiran més, però em fa mandra, francament).  

El secret per arribar a destí és molt senzill: el mateix que et permet esquivar els insistents venedors en les medines de qualsevol país nord africà. Pas ferm i mirada al front. La més mínima indecisió pot ser letal, fent-te perdre un temps valuós o deixant-te  bloquejat en el teu trajecte. Si malgrat tot et veus obligat a aturar-te, un mig somriure, amb un balanceig de cap recriminatori afegit a un so de reprovació i una queixa de mans si les portes lliures, ajuden a superar la situació. Totalment comprovat!. (Practiqueu una mica abans de sortir de casa. La seqüència de moviments anteriors ha de semblar totalment natural).