Polseres vermelles

Em vaig prometre que no em tornaria a enganxar mai més a una sèrie de TV3. No sé que tenen però son adictives i jo sóc una dóna fàcil. No vaig veure la primera temporada del Polseres, però ara estic veient cada setmana la segona. Fins i tot la veig per internet unes hores abans de que la facin per la tele. Però del que volia parlar és dels hospitals que surten per la tele i no només al Polseres. No parlo només de les grans i lluminoses habitacions amb amples portes on els llits passen sense problemes, de les habitacions mixtes, dels amplis passadissos on caben dues lliteres en paral·lel, no, encara que també. Jo em refereixo a altres coses. L’ambient que es reflecteix en els hospitals d’aquestes sèries té molt poc a veure amb el que jo vaig viure durant quinze dies.  Sobretot perquè a la tele els malalts són lliures d’anar on volen, de decidir que no es fan una prova, poden entrar a la UCI en qualsevol moment, surten del centre sense permís (fins al punt d’anar a buscar un cotxe que segons sembla porta aparcat allí temps i temps), esperant per les proves no hi ha pràcticament ningú....Jo quasi vaig haver de suplicar que em fessin la primera TAC (de fet constava que ja me l’havien fet), vaig esperar quatre dies per una ressonància urgent (sense la que no podia entrar a quiròfan) i no em va visitar l’oftalmòloga fins mitja hora abans de marxar cap a casa (per allò de la visió doble). El que us dic, les sèries són tan reals com la vida, ha! (aclariment: ha és un signe de riure, es veu que en català cal posar ha i ja).