Com cada matí, les
meves vèrtebres i jo hem agafat el bus per anar a rehabilitació. Aquests darrers
dies ha estat quasi com anar d’excursió. Mentre esperava he fet nous amics que
es morien de ganes de contar-me la complicació del canvi de línies, he
descobert parades noves i altres fora de
servei, he sentit gent esverada cridant: però
no para aquest bus??? i altres queixant-se a un perfecte desconegut assegut
a la seva vora de que això ja no és lo que era perquè aquella parada que els
deixava prop de casa està fora de servei. Distreta amb tot aquest enrenou avui he
arribat a la meva parada final (que sortosament per mi continua al seu lloc), i
encara que hi ha cartells que et diuen que cal demanar la parada amb antelació,
he vist que hi havia molta gent esperant el bus i per tant a les meves L1-L4-L5
i a mi no ens ha semblat necessari, ara que quasi tenim l’alta, jugar-nos una
caiguda per arribar fins a un timbre. El bus, naturalment ha parat, però no ha
obert la porta de sortida. Palplantada davant de la porta he premut el timbre
diverses vegades i a falta de reacció li he demanat al conductor si em podia
obrir. Ell, amb l’amabilitat que acostuma a caracteritzar-los, m’ha cridat: LES
PARADES S’HAN DE DEMANAR ABANS D’ARRIBAR!!!!!!. Que vol dir això? Al pujar a
l’autobús, normalment, si em pregunten: On
vas, (envàs? encara que siguis de plàstic!), d’entrada sé on vull anar,
però... no puc rectificar encara que sigui a l’últim moment? I si vaig
despistada i no me n’adono de que la propera parada és la meva he de seguir amb
el bus? I si veig passar l’home de la meva vida quan el bus ja està parat i no
he estat previsora i no he demanat la parada, no podré baixar i el perdré per
sempre? I si m’agafa un atac de claustrofòbia? I si demano la parada i m’ho
repenso, he de baixar forçosament? ... Quina angoixa! A veure si resultarà que
això d’anar amb bus és una cosa molt seriosa i jo no ho sabia!
No hay comentarios:
Publicar un comentario