Tots a fer exercici!

Recordo els primer anys que anava voltant pels camps de les nostres comarques. Encara que l’altre dia em van recordar que fa més de 30 anys d’això, tinc molt present que en molts dels camins em trobava pagesos que amb les seves bicicletes i vespinos feien cada dia el trajecte del tros a casa. Anaven carregats amb aquells calaixos de fusta que ells mateixos havien fabricat ( i que ara algunes botigues modernes ens venen a preu d’or) i que subjectaven amb les mateixes gomes que els urbanites fèiem servir per aguantar els paquets a les vaques dels cotxes (quins temps aquells en que en un siscents ens hi posàvem 5 persones, un gat i una guitarra amb la tenda de campanya i les cinc motxilles a la vaca! ). Poc a poc van començar a circular vehicles tot terreny, però encara els padrins anaven amb la seva bicicleta i seguien portant una mica de fruita o un ensiam en aquells calaixos. Més tard, els vehicles de dues rodes van ser propietat de la gent d’altres contrades, dels més afortunats, ja que molts anaven a peu d’un lloc a l’altre. 

Els darrers anys el paisatge humà dels nostres camins ha canviat molt. Continuen les bicicletes, però ara al damunt hi ha bàsicament homes (alguna dona també però poques) equipats de cap a peus, amb casc, maillots, ulleres de sol esportives i un rellotge d’aquells que et diuen de tot menys l’hora. Tant és el dia que faci, plogui o caigui un sol de justícia. Els veig suant, alguns amb unes senyores panxes i penso que si els hi obliguessin a fer, ho denunciarien com a maltractament. Al migdia i al capvespre en alguns camins o carreteres comarcals hi ha overbooking. És l’hora de sortir a caminar, amb gos o sense, però també equipats de dalt a baix. Em ve a la memòria un company de feina que cada temporada es feia el propòsit d’anar a fer exercici. El primer que feia (i suposo que el darrer ) era equipar-se: xandall, kets, bossa... No em consta que mai, però mai, xafés un gimnàs.(Crec que va acabar fent-se d’un club esportiu per poder anar a jugar a la botifarra cada tarda). 

Com ja deveu suposar, a les meves vèrtebres i a mi només ens trobareu circulant amb un vehicle de quatre rodes, a vegades a la mateixa velocitat que una bicicleta que ni la meva esquena ni el cotxe de la feina estem per massa virgueries.

Abandonada subtilment

Tot va començar d’una manera discreta, fins i tot diria que subtil. Un bon dia cau una tassa de les meves mans i es trenca (no una tassa qualsevol, sinó la que vaig comprar al Top del Rockefeller Centre de NY). Uns dies desprès la meva estelada surt volant de la terrassa. Un altre les claus de la feina desapareixen (i encara no les he trobat). Primer penses que són casualitats, que estàs una mica estressada i no li dones importància. Però poc a poc t’adones de que van passant altres coses. L’estelada que havien recuperat els meus veïns torna a volar (i gràcies de nou als meus veïns la torno a recuperar), les claus del cotxe cauen pel forat de l’ascensor, arribo a casa només amb una de les dues arracades desprès de passejar el gos, em deixo les ulleres a casa i he d’anar tota la tarda amb ulleres de sol als interiors (estan graduades per sort), no trobo la partitura que l’Enric (arxiver de l’Orfeó) em va fer arribar, els 50€ que vaig treure a l’estanc per pagar el tabac es van amagar en un lateral del mostrador tot fent una maniobra gairebé impossible. I ara mateix m’acaba de trucar la meva amiga Carme (gràcies pel cafè de cada diumenge) per dir-me que les claus de l’Orfeó han saltat del meu bolso al coixí de la Bruna. Tot això en quinze dies!   Que està passant? Les meves coses prefereixen suïcidar-se abans d’estar amb mi? Els hi agrada més el carrer o casa dels meus amics que casa meva?  Estic tractant tant malament a les meves vèrtebres que van enviant missatges negatius a les coses que m’envolten perquè, al menys elles que poden, fugin de mi? Uff, si no trobo com aturar-ho, això pot acabar molt, però que molt malament.

Fent territori

Tot anat per aquests mons de Déu, i aquest dies la meteo m’hi ha fet anat molt, els meus ulls es troben moltes coses dignes d’admiració.  Enguany, a diferència d’altres anys em trobo amb un nou element que s’integra en el paisatge: les estelades i les senyeres. Passes pels pobles i aquí i allà veus un balcó, una finestra en la que oneja l’estelada. Hi ha pobles on fins i tot és més fàcil comptar les que no tenen que a l’inrevés. En altres sembla que sigui Festa Major. Fins i tot n’hi ha als silos de les granges! I em sembla que cada dia que passa en veig més i més i més... Jo, que ja tinc una edat i un passat, estic molt emocionada. Qui m’havia de dir quan em barallava amb el pare perquè volia anar a la Marxa de la Llibertat (recordeu de què parlo?)  o portava la senyera en la mànega d’un jersei (negre, que així ressaltava més) que m’havia teixit jo mateixa, que podria viure uns moments com els actuals? ( Lo meu i de la Marxa no va poder ser i em vaig haver de conformar amb una foto amb la samarreta que encara guardo com un tresor. La foto, la samarreta no era meva). No sé ni com ni quan acabarà tot el procés que hem engegat, però per ara tot recorrent el territori (toma frase!) em permeto somiar, això si, ho faig concentrada en la carretera, no fos cas que hi tornéssim a ser. No patiu, ja sabeu que les dones podem fer dues coses alhora.