Mals pensaments

He començat la rehabilitació. He de tornar a moure el cos un altra vegada i això vol dir fer exercici. Els que em coneixeu sabeu que no és lo meu. Els de casa diuen que no vaig amb cotxe pel passadís perquè no hi cap a l’ascensor. Home (i dona), la meva animadversió contra l’exercici físic no és tant exagerada però fins que va entrar en acció la vèrtebra jo diria que era una persona més aviat sedentària. Feia moltes coses però asseguda. Ara la situació ha canviat. La L1 i jo anem caminant pràcticament a tot arreu (això vol dir com a mínim una hora o dos de passeig al dia) i fem exercicis de mobilitat de l’esquena (una mitja hora més diària). I el més curiós és que, al menys a mi m’agrada fer-ho (la vèrtebra afortunadament no s’ha manifestat). En algun moment he pensat que potser un cop ja en actiu, podria continuar anat a un gimnàs, a nedar o fins i tot a córrer!. Quan em venen aquests pensaments respiro profundament i ... deixo que marxin tal i com han vingut.