Fin de la cita

De fet hauria de dir fi de les cites amb el meu metge. Ohhh! S’ha acabat el veure’ns un dimecres de cada mes! Ja no tindré aquell punt de nervis a l’estomac pensant en el què em dirà, quina proba em farà, si em seguirà deixant anar a fisio, si tornarem a quedar, si... Però arriba el mes d’agost i aquest país es paralitza i al tornar al setembre ja se sap,  és allò de curs nou, bata nova. I així ha estat. Amb una rialla, però amb to inflexible, el meu doctor ha tallat una relació que vam iniciar el mes de novembre en una habitació de l’Arnau. Pensareu que és un bon senyal, que vol dir que ja estic curada. Doncs no, res més lluny de la realitat. Les meves vèrtebres L4-L5 continuen queixant-se cada dia amb la mateixa insistència que els darrers mesos. El que crec ha passat és que la nostra relació (amb el doctor, no amb les vèrtebres) ha arribat a un punt mort. No anava cap endavant per molt que jo m’hi esforcés. I la rutina s’havia instal·lat en el nostre mes a mes. Ens hem donat un temps de reflexió. Al mes d’octubre decidirem ( de fet ho decidirà ell) si, per un breu espai de temps, ens retrobem o bé ho deixem per d’aquí a un any. De totes maneres ja no serà el mateix.