Abandonada subtilment

Tot va començar d’una manera discreta, fins i tot diria que subtil. Un bon dia cau una tassa de les meves mans i es trenca (no una tassa qualsevol, sinó la que vaig comprar al Top del Rockefeller Centre de NY). Uns dies desprès la meva estelada surt volant de la terrassa. Un altre les claus de la feina desapareixen (i encara no les he trobat). Primer penses que són casualitats, que estàs una mica estressada i no li dones importància. Però poc a poc t’adones de que van passant altres coses. L’estelada que havien recuperat els meus veïns torna a volar (i gràcies de nou als meus veïns la torno a recuperar), les claus del cotxe cauen pel forat de l’ascensor, arribo a casa només amb una de les dues arracades desprès de passejar el gos, em deixo les ulleres a casa i he d’anar tota la tarda amb ulleres de sol als interiors (estan graduades per sort), no trobo la partitura que l’Enric (arxiver de l’Orfeó) em va fer arribar, els 50€ que vaig treure a l’estanc per pagar el tabac es van amagar en un lateral del mostrador tot fent una maniobra gairebé impossible. I ara mateix m’acaba de trucar la meva amiga Carme (gràcies pel cafè de cada diumenge) per dir-me que les claus de l’Orfeó han saltat del meu bolso al coixí de la Bruna. Tot això en quinze dies!   Que està passant? Les meves coses prefereixen suïcidar-se abans d’estar amb mi? Els hi agrada més el carrer o casa dels meus amics que casa meva?  Estic tractant tant malament a les meves vèrtebres que van enviant missatges negatius a les coses que m’envolten perquè, al menys elles que poden, fugin de mi? Uff, si no trobo com aturar-ho, això pot acabar molt, però que molt malament.