Piscina i dignitat

Vaig a la piscina. No, no m’he tornat esportista de cop, estigueu tranquils. El que passa és que vam decidir amb el metge i la fisio ( i sense consultar a les interessades) que aniria bé per les meves vèrtebres, sobretot per les L4-L5, el moure l’esquena en un element aquàtic. Res de fer piscines amunt i avall. Només moure’m. Doncs ja em teniu a mi, desprès de passar per uns grans magatzems a comprar material (tant necessari com la gorra de bany o tovalloles de les que no pesen), cap a la piscina coberta del meu club. Hi vaig al migdia, a l’hora que la gent acostuma a dinar, per dos motius: per mi és l’horari millor al plegar de la feina i a més hi ha poca gent. Malgrat tot sempre hi ha algú fent metres o fins i tot kms amunt i avall. Imagineu-me a mi, al carrer de la seva bora, fent el gosset o com a molt intentant nadar una mica d’esquena amb el suro corresponent. Jo no miro a ningú, la dignitat m’ho impedeix, però sento moltes mirades furtives clavades en mi. Segur que pensen que hi faig jo allí?. També el socorrista em controla a la distància i em mira inquisitivament intentant esbrinar els motius de la meva estada en els seus dominis. Jo faig com si no me n’adonés i un cop acabats els 20-30 minuts que considero raonables surto dignament per la mateixa escala per la que he entrat (naturalment i per acabar de fer la pena no em puc tirar de cap) i em dirigeixo cap els vestidors, on rebo els somriures condescendents d’algunes d’aquelles dones que si que van a fer el que tothom considera que es fa en una piscina coberta.