L’he vist

Ens van veure. El meu metge i jo. Va passar tal i com us vaig dir l’altre dia. Al final pantalons, talons i sense maquillatge (i el llit ple de roba descartada). Hem rigut els tres (la seva infermera, ell i jo). Es recordava de mi. No ho ha dit, però jo (intuïtiva que sóc) ho he notat per alguns dels comentaris que ha fet (les dones les notem aquestes coses). Ens hem tutejat (ha calgut esperar més d’un any per arribar a aquest punt de la nostra relació) i hem quedat que ens tornarem a veure passat festes per concretar una cita definitiva el mes de febrer. Aquest cop amb deu minuts vam fer. Pim, pam. Tantes papallones, tants nervis, per no res. Llavors tocarà tornar al quiròfan, l’anestèsia, els zeladors, les infermeres...  Aquest cop em penso que serà més còmode, tant per mi com pels meus cuidadors. M’operarà per la Mútua en una clínica privada (ja ho diu la meva filla que sóc una pija). No us podré explicar batalletes dels meus veïns d’habitació (l’habitació serà individual) ni faré aquelles llargues excursions amb els zeladors per l’hospital. Llàstima, ara vist amb perspectiva històrica tenien la seva gràcia. Desprès d’un dies a la clínica (pocs, tres o quatre, m’ha dit) i unes quatre-sis setmanes de baixa (amb faixa però sense corsé) tot s’haurà acabat. Bé, espero que les meves L4 i L5 així ho entenguin i es decideixin a ser bones nenes. M’ha donat una data sorprenent. Els anclatges que porto a l’esquena i que em trauran valen 5000 euros (cinc mil). Hem quedat que me’ls donarà. Si més no em faré un clauer.