Dormir al sofà

No sé que em passa moltes nits. Un cop he sopat, recollit la cuina, passejat al gos i altres coses que no sé perquè però sempre he de fer a la nit, m’assec al sofà. A poc a poc, de manera subtil, el meu cos es deixa vèncer per la gravetat (no de la situació, sinó per aquella atracció que la terra té per les coses) i quasi sense adornar-me’n ja estic en posició horitzontal (amb uns llargs segons de queixa per part de les meves vèrtebres, per no variar). La tele segueix funcionant de manera inversament proporcional a la meva activitat cerebral i finalment els meus ulls es tanquen i fins i tot estic segura de que alguns dies ronco una mica. De sobte alguna cosa em desperta, miro el rellotge i ja són les dues de la matinada. Tanco la tele, apago llums, em vaig a fer un pipí (les dents ja les porto netes d’abans de seure al sofà) i em poso al llit esperant que el meu cervell continuï en standby. Però no. De cop tots els pensaments que s’havien quedat aparcats en un racó per no molestar, decideixen sortir a la llum o millor dit a la foscor. I ja em teniu a mi amb els ulls com a taronges escoltant com el meu rellotge de pèndul va tocant les hores. Quan les meves vèrtebres eren bones nenes i no molestaven, em tornava cap al sofà i continuava dormint allí. Ara, només d’escriure això, he sentit una punxada d’advertiment de les meves L4-L5, no fos cas que, ingènua de mi, em penses que les coses poden ser com abans. No, no diré allò de que “ cualquier tiempo pasado fué mejor”. Però, si em permeteu, us diré que abans les coses eren diferents.