No ho porten gens bé.

Ja fa uns dies des del trencament de la relació amb el meu doctor. Jo, la veritat ho porto molt bé. Deu ser allò de que qui dies passa, anys empeny o potser allò tant nostrat de bon vent i barca nova. Fins i tot, diria que em sento lleugerament alleugerida. Però les nenes, ai elles, no ho porten gens bé. Em refereixo naturalment a les meves vèrtebres. Ja se sap que en qualsevol trencament sempre són els més dèbils els que més pateixen. I les meves L4-L5 han decidit atorgar-se aquesta condició. (Fins ara, la petita, la L1 no ha badat boca, potser perquè entre la L2 i la T12 la tenen ben collada). El fet es que totes s’han hagut de quedar amb mi sense que ningú els hi preguntes amb qui volien anar. Clar, això els hi ha caigut molt malament i estan tot el dia queixoses. Que si ara una punxadeta, que si ara et tibo i no et pots posar dreta, que si un dolor llarg i prolongat durant uns minuts. Per acabar-ho d’arreglar el meu cos, solidari com és, els hi fa costat. Pobres, no han entès (ni el meu cos ni les meves vèrtebres) que no hi ha marxa enrere i que els hi agradi o no hauran de continuar formant part de la meva columna, de mi mateixa i de la meva vida per sempre més. Ai, nenes, la vida és dura i haurem de conviure ens agradi o no. No tenim cap més remei.