Un deute pendent

Aquesta setmana amés de rehabilitació he tornat a teràpia de polaritat.  Afortunadament i gràcies a la meva fisio són dos tractaments complementaris i que es mouen en la mateixa direcció (cosa que tractant-se de la meva columna vertebral té la seva importància). Be, a lo que vull anar és a un altra cosa. Mentre estava estirada a la llitera vaig anar recordant i explicant coses dels primers dies a l’hospital. Em vaig adonar que us he explicat moltes coses i he donat les gràcies a molta gent que han compartit aquesta experiència amb mi (sona positiu i tot!). Però hi ha dues persones a les que anomeno de passada i que van tenir un paper important en el meu estat d’ànim aquells dies. Són el Pedro i l’Albert. Cada dijous a la tarda, puntualment, em feien una visita. (Els dies de visió doble era una doble visita). Vam compartir alguns moments importants (de fet van ser ells els primers que em van veure asseguda a la cadira). I sobretot van ser ells els que em van mantenir en contacte amb una de les meves realitats: l’Orfeó. ( D’un altra realitat: la feina, més val no parlar-ne). Cada dijous, la meva habitació de l’Arnau primer i la saleta de casa desprès, es convertien en un punt d’intercanvi d’idees que m’ajudaven a sentir-me integrada, útil i sobretot estimada. Van ser la meva quotidianitat. Nois, he tardat vuit mesos (si, ja fa més de vuit mesos de tot plegat) en escriure aquest post. Vuit mesos de camí i de desert.  El temps que els hi ha costat a les meves vèrtebres començar a relaxar-se i donar-me una mica de tranquil·litat d’esperit.