Dormir

Sóc mala dormidora, encara que tinc la consciència molt tranquil·la (no com altres i no vull assenyalar a ningú, que la meva mare em deia que això era de mala educació, però estigueu ben tranquils que no va per cap de vosaltres). M’agrada la nit, encara que sigui per no fer res més que escoltar el silenci de la ciutat. Naturalment, no m’agrada matinar. A part d’això dormo malament, ja fa temps. Els 15 dies que la meva L1 i jo vam passar a l’hospital van ser terribles. Durant el dia era impossible dormir i a la nit tampoc no es podia aclucar l’ull. Cada dues-tres hores rebíem la vista d’infermeres o auxiliars: que si la pressió, que si la temperatura, que si ara li deixo una pastilla per si té dolor... Quan finalment s’acabava aquest circuit eren ja les quatre de la matinada. Podeu pensar, doncs encara et quedaven unes cinc-sis hores per dormir! Doncs no! A quarts de vuit del matí passava una auxiliar o infermera, obria els llums i amb veu de les dotze del migdia et deia: Bon dia!!! Llavors, nosaltres (L1 i jo) que no ens podíem moure del llit, no teníem res més que fer que mirar el sostre i esperar fins a les nou, hora en la que em portaven l’esmorzar. Fins i tot un dia, una senyoreta molt amable va venir a la vora del meu llit i em van despertar a les set del matí per preguntar-me si havia passat bona nit i allí abandonades ens va deixar fins l’hora d’esmorzar. Encara ara no he aconseguit no despertar-me a les set del matí. De totes maneres ara que ja puc, em giro d’esquena a la finestra i continuo dormint, faltaria més!.