Hem de parlar

Avui tocava visita al metge. Ens veiem regularment cada dues setmanes. Desprès d’un reconeixement general i al comprovar que tot anava correctament, ha dit unes paraules llargament esperades i desitjades: Ja pot començar a anar sense corsé per casa. Biiieeeeen!!!!!! Pensava que no arribaria mai aquest moment. Desprès,  mentre feia rehabilitació (20 minuts enganxada a una màquina) he rumiat com se sentiria la meva L1 (si tingués sentiments, es clar). He imaginat que el corsé li deia les paraules que mai voldries sentir de la teva parella: Hem de parlar. I tot seguit, sense deixar-la reaccionar continuava: Ja sabíem que això nostre no podia durar per sempre. Crec que ha arribat el moment en que cal posar distància entre nosaltres. Fins ara tot ha anat molt bé però tal i com van les coses, el millor pels dos i sobretot per tu, és la separació.  I la meva L1, valenta com ella sola, segur que li respondria: Millor, no em fas cap falta. Ara ja em puc valdre per mi mateixa. Au, bon vent i barca nova. (Una mica desagraïda si que ho és aquesta vèrtebra, però que hi farem!). Ara que ja fa unes hores que vaig sense corsé no sé que pensa la meva vèrtebra però jo estic esllomada i desitjant sortir de casa per tornar-me a ficar, al menys per una estona, el meu estimat corsé. Qui m’ho havia de dir!