Dues columnes

Quan era més jove, molts cops, abans de prendre alguna decisió important o algun fet excepcional feia dues columnes, una mica com el debe i el haber  (per cert no he acabat mai d’entendre perquè en el debe hi ha els meus diners i no són a l’haber. Com em puc deure alguna cosa que és meva? Està clar que l’economia no és lo meu).  Anem a la que anava. Si ara, desprès de l’accident, fes les dues columnes penso que malgrat tot guanyaria la de les coses bones. Clar que ha estat un cop dur tot plegat, però viure una situació d’aquest tipus serveix, per una banda, per a confirmar moltes coses que ja sabies o intuïes (quines són les persones amb les que pots comptar en circumstàncies difícils, amb qui més val no continuar tenir tractes o tenir-ne els imprescindibles o la teva fortalesa personal i del teu entorn més proper) i sobretot per relativitzar les coses i posar en primera línia el que és bàsic i pel que val la pena lluitar i deixar en segon, tercer o fins i tot quart terme allò que abans em semblava fonamental i que ara em semblen futileses. No em digueu que no és una paraula bonica i si la dieu a poc a poc, encara més: fu-ti-le-ses. Proveu-ho i repetiu-ho com un mantra: futileses, futileses, futileses.... Es relaxant, quasi com qualsevol omm! Jo ha faig unes quantes vegades al dia i no em va gens malament. Marqueu-ho com a propòsit per aquest any 2013. Que sigueu molt feliços en aquest any que tot just estrenarem demà!!!!!!

No cantar per Nadal

Porto cantant a l’Orfeó Lleidatà des dels 21 anys. Alguns anys ho vaig compaginar amb el Cor de Cambra Enric Granados de Lleida. Vull dir amb això que per mi, cantar és quasi tant necessari com respirar. L’estat de la meva L1 va fer que hagués d’estar unes setmanes sense poder assajar. La veritat és que quan em vaig començar a reincorporar a la vida musical, el programa de Nadal ja estava bastant avançat i el meu corsé tampoc em permetia estar al 100% per la feina (proveu la respiració diafragmàtica amb algú que us abraça per darrera amb passió!). La conseqüència: enguany sense cantar per Nadal, encara que no em vaig poder estar de fer un discret cameo al cant comú del concert a l’Auditori.

Els dies abans de festes han estat pels meus companys i director una veritable marató. En una setmana tres actuacions en tres dies consecutius, amb els seus assajos i proves de veu corresponents. Dissabte passat el darrer concert a Sant Llorenç.  I jo, tifosi que soc i també complidora, he anat de públic a tots, per poder escoltar-los i disfrutar. En realitat el que he fet tots aquests dies ha estat bàsicament patir. Soc patidora de mena (això ens ve per part de les dones de la família, ho és la meva mare i també la meva filla). Però com la major part de les vegades al llarg de la meva vida, he patit sense cap motiu, ja ho té això el ser patidora compulsiva. Els concerts han estat excel·lents i el públic ens ho hem passat d’allò més be. Sort que ja torno a estar en actiu, musicalment parlant,  i el proper concert ja el podré cantar. Us asseguro que no patiré ni la meitat!

Sofà

Tinc una amiga que no tenia sofà a casa seva. Em semblava, ja llavors, impossible viure sense sofà. On fas la migdiada? On t’adorms veien la pel·lícula i et despertes encarcarat a les cinc del matí? I les llargues tardes de diumenge on les passes?  Us ho torno a dir, em semblava impossible viure sense sofà. Però us puc assegurar que això és una llegenda urbana. Jo he estat dos mesos sense poder seure ni jeure al sofà. He passat els meus dies asseguda en una butaca dura, ben tiessa i en molts moments sentint-me com un moble més de la meva saleta. L’altre dia, quan vaig passar la prova del nou, em va semblar que era el moment de tornar a disfrutar del sofà. Desprès de molts intents i de postures, no diré del kamasutra però quasi, vaig aconseguir dormir una estoneta i des de llavors que m’he fot forta en la meva posició. El sofà torna a ser meu i penso lluitar per la seva possessió. Potser estava més còmoda a la cadira dura, no us diré que no, però penso defensar la meva incomoda conquesta amb sang, ungles i corsé.

La prova del nou

El que sou de la meva quinta o més grans sabreu de que estic parlant. Els més joves haureu de preguntar als pares o als avis o anar directament a Internet a buscar la resposta. Concretant us diré que la prova del nou era un càlcul que fèiem de petits per saber si una multiplicació o divisió estava ben feta.

Avui m’ha tocat passar la prova del nou de la meva vèrtebra. Es a dir, calia saber si tot anava correctament i s’havien de fer radiografies. No sé si era un bon dia. La mútua amb molta gent d’urgències, l’infermera una mica descol·locada (vull creure que era ella que no trobava la meva vèrtebra i no que la vèrtebra ha marxat ja  de vacances, però la veritat és que en algunes radiografies no es veia pràcticament res) i el sistema informàtic al seu aire (ara ja es veuen les imatges directament a l’ordinador) m’han fet témer que no en trauríem l’aigua clara i caldria recomençar. Però no ha estat així. El meu metge i l’ordinador al final s’han entès i ha pogut veure que tot anava al seu punt. La meva vèrtebra s’està ajuntant (paraula poc tècnica però és la que el doctor  ha fet servir) de meravella i amb el nou any començarem la rehabilitació. M’ha promès massatges i que em deixarà anar amb autobús. Que més puc demanar?

Com estàs?

Aquesta és una pregunta que normalment ens fem quan ens trobem amb coneguts que fa uns dies que no veiem. Jo sempre responc: Beeé, i tu? , amb l’esperança que l’altre també em doni una resposta semblant i no passi a explicar-me amb detall tots els sues mals, petits o grans.

D’un temps ençà, la pregunta es repeteix moltes vegades al dia. Jo continuo responen: Beeé, però ara afegeixo: recuperant-me amb paciència i el corsé. Llavors, molts dels meus interlocutors em diuen: Molt bé, tu sempre has estat una dona optimista, de les que veuen el vas mig ple. Normalment somric i aquí s’acaba la conversa.

En realitat m’agradaria dir-los-hi que el vas, got o ampolla, sempre està ple. De, al menys, dues substàncies diferents però ple. Quina de les dos substàncies és més important? L’aire, sense el que no podríem respirar o l’aigua, tant necessària per la vida? Per mi, sense dubtar,  l’aire, que està en aquella part del recipient que molts consideren buida. L’aigua la podem substituir per vi, gintònic, coca-cola, vermut... sense que passi absolutament res, al contrari. Ara, si sou valents, proveu a viure sense aire! 

I quin títol hi poso?

Recordo que el meu desig més viu els primers dies que era a l’hospital era pensar quan podria marxar a casa. Em semblava que seria el moment més meravellós de la vida. Tothom em deia: com a casa no estàs en lloc, tot és molt millor. Però tal i com s’anava apropant el dia, un cert neguit s’anava apoderant de mi, al pensar que anar a casa suposava deixar la seguretat d’un lloc on qualsevol necessitat era coberta d’immediat. Només calia tocar el timbre i una auxiliar o una infermera acudia en qualsevol moment del dia o la nit. Va arribar el moment de marxar i ho vaig fer sense cap recança.

Quan vaig ser a casa, cuidada per la meva família, que es va organitzar la vida per no deixar-me sola ni un moment i estar sempre pendent de les meves necessitats, era molt conscient de que seria una situació de curta durada i que també tindria el seu final, però jo em sentia molt a gust i pensava que com més s’allargués millor. ( I qui no pensaria el mateix?) Però, tal i com he dit, tot lo bo s’acaba.

Avui m’han deixat tot el dia sola. Han anat pare i filla a esquiar. Els he sentit marxar quasi de nit. No ha passat res. No s’ha enfonsat el món, de fet això diuen que ho ha de fer el dia 22 d’aquest mes, i jo he fet la meva vida sense cap problema. A la nit, tal i com hem fet molts dies al llarg de molts hiverns hem rigut explicant-nos com ha anat tot. L’única diferència és que jo estava estirada al llit. (Francament, arribo a la nit una mica cansada).

Ara, el següent pas serà deixar el corsé. Això crec que de veritat em costarà. Com renunciar fàcilment a un element que a part de fer-me la figura molt més estilitzada i obligar-me a mirar per damunt de l’espatlla a tothom, em dona una escalforeta que ja voldríeu molts de vosaltres aquest dies de fred?  Ara que, de totes maneres no m’ha lliurat d’un bon refredat. Potser no és tan xollo com jo penso.

Pensar quan et sobra temps

Ja us ho he dit altres cop . Tinc poca feina i molt temps lliure i sedentari. Això vol dir que tinc temps per pensar. Quan es donen totes aquestes circumstàncies, un cop has passat revista als temes més generals i habituals i fins i tot t’has permès el luxe de filosofar sobre la vida i la mort, encara et queden moltes hores per omplir. Llavors el teu cervell desbarra i et planteja interrogants, a cops absurds però de manera persistent.

Mireu, em dutxo cada dia que puc (els militars de casa exigeixen que no estigui sola al pis quan ho faci), em rento les mans sovint, no trec el pols de casa, no treballo a la terrassa ni toco aigua bruta i així i tot tinc les ungles brutes!!. Que és aquesta porqueria que es va acumulant cada dia? És una part de mi que es va descomponent? És que ara ja no hi ha Love in the air sinó pols? Se m’està acumulant aquesta pols en altres parts del cos i jo no ho veig? Ai, aquesta angoixa em matarà!

Vida normal sedentària

Aquesta és la expressió que va fer servir el meu metge a l’Arnau per referir-se al meu futur immediat. Normal i sedentària en el meu cas són dos conceptes difícils de conciliar (com intel·ligència militar, dreta i justícia social, i tants altres). Qui mana, la normalitat o el sedentarisme? Puc fer la meva vida habitual però des del llit o la butaca de casa? O puc sortir a fer el que normalment faig però sempre en cotxe i asseguda? La clau, penso, està en definir normalitat. Normal és llevar-se al matí, seure en una cadira dura, esperar que passi el temps tot llegint el diari, dinar, fer migdiada, tornar a seure a la cadira davant de l’ordinador fins a la nit? Llavors si que estem parlant de vida normal sedentària. Però (sempre hi ha un però) em creieu capaç de passar al menys tres mesos fent aquesta vida? 

Vaig decidir que potser era millor no entrar a debatre amb el meu metge el concepte de normalitat i que fos la meva vèrtebra la que marqués el tempo, i així ho he fet, encara que hi ha vegades que no li faig cas i vaig completament ad libitum (pels no músics: al ritme que jo vulgui). Poc a poc he anat fent algunes preguntes al meu metge, del tipus: puc fer això? I això altre? Sempre amb la seguretat de que la seva resposta seria positiva. Només em va dir que no al preguntar-li si podia agafar l’autobús. (Cap problema, seguiré anat amb taxi). 

Ara em queda per solucionar un petit detall, quasi sense importància: tinc dos militars a casa, un sergent i una mariscala, que són encara molt més estrictes que el meu metge i estan pendents de mi totes les hores del dia. No puc escapar-me’n.

Wir lieben Autos

Ara fa dos o tres anys que vaig fer la bogeria d’intentar estudiar alemany a l’EOI. Ja sé que per molts és una llengua fàcil i estructurada i que té molt de futur. Perdoneu, jo amb el futur no m’hi poso, però de fàcil no en té res de res. Com va penjar un amic meu al facebook “Life is too short to learn german” que com tots sabeu vol dir “La vida és massa curta per aprendre alemany”. Passat Nadal ho vaig deixar, sense cap remordiment i una gran pau interior. Dels tres mesos de classe em van quedar algunes normes de pronunciació (que em van servir en el moment de cantar els Valsos Amorosos de Brahms) i alguns articles i verbs. Ara quan a la tele veig l’anunci de la BMW que acaba dient “Das Auto”,  sé que vol dir “El cotxe” (gran cosa direu, però em puc fer la xul·la davant de segons qui).

I ara penseu, quina relació té això amb la vèrtebra? Estirada en el meu llit de l’Arnau, amb tantes hores per davant, vaig decidir que la meva única filla no podia anar pel món amb un cotxe de més de 20 anys i sense cap element de seguretat (per no tenir no té ni airbags).  Durant més de 15 dies, ella i el seu pare han recorregut tots els concessionaris de Lleida mentre jo gràcies a la meva vida sedentària només mirava els catàlegs a casa i escoltava llargues explicacions tècniques que no m’interessaven gens però que em creia amb l’obligació de suportar amb atenció i deixar anar de tant en tant un: molt bé, molt bé.. Aquest matí m’han donat un paper principal en tota aquesta llarga història. He anat a pagar el cotxe. M’ha rebut un cartell que deia Wir lieben Autos. Ho entès sense problemes:” Nosaltres estimem els cotxes”. Penso que segurament s’estimen més els meus diners, en alemany “Wir lieben Ihr Geld”

Caminar pel barri

Encara que visc al centre de Lleida, el nostre carrer i el seu entorn més proper té el comportament de barri. Botigues de proximitat, bars on cada dia esmorzen les mateixes persones i al final ens saludem tots, en definitiva un lloc on tots coneixem la vida dels altres i la comentem apassionadament. També pot passar que estiguem dies sense veure’ns encara que no passi res de res. De fet la majoria de la gent no han tingut notícies del meu accident fins que m’han vist al carrer amb una crossa (a molts no els va sorprendre tant, considerant que ja comença a ser habitual en mi). De totes maneres, el primer dia que vaig sortir jo sola, en un espai de 100 metres em van parar més de quatre persones per preguntar-me què m’havia passat. Vaig estar a punt de convocar una roda de premsa (TV3 també és al meu carrer) i així anar avançant feina. Durant molts dies des d’aquest primer dia, les meves sortides van continuar sent una cursa d’obstacles, meravellosos això si, en forma de veïns i veïnes.

Ara que vaig sense crossa cal ser una mica més observador per adonar-se de que ha passat alguna cosa. De cop els meus enormes bolsos s’han convertit en diminutes bosses que porto creuades (tal i com els Mossos recomanen a la gent d’una certa edat), camino tiessa (de fet hi ha amics que em diuen que sempre he sigut molt estirada) i no arribo a casa carregada com un ruc o ruca (aquí també cal aplicar el doble gènere?). Hi ha una diferència però, que només noten aquells i aquelles que em fan una abraçada: el meu flotador de la cintura ha donat pas a un cos que pot semblar dur i fibrat (un cos danone) però ja sabeu que això és un miratge i que afortunadament un dia, espero que no molt llunyà, s’acabarà. Qui m’havia de dir que enyoraria els meus michelins!!!!

Visites a la mútua

Encara que vaig passar els primers dies sota l’atenció de la Sanitat Pública, un cop rebuda l’alta hospitalària, el meu cas, al ser un accident laboral, va passar a mans de la mútua laboral.  El dia de la primera visita concertada amb el metge (el que em va dir que era la primera vegada que feien la meva operació) em va venir a buscar una ambulància a casa, a les cinc de la tarda, l’hora d’obertura de tots els comerços del barri, es a dir, un dels moments de màxim presència de gent al carrer. Una ambulància parada davant d’una casa fa que de cop ningú tingui presa i aprofiti per fer una xarradeta amb un quasi desconegut tot mirant de reüll la porta o fins i tot s’assegui en el banc que hi ha davant de casa a lligar-se els cordills dels mocassins. Finalment no vaig baixar en llitera i ni tan sols en cadira de rodes. Senzillament vaig pujar pel meu propi peu, cosa que va treure bastant morbo al tema. A l’arribar a la mútua, el primer que vaig fer, va ser felicitar el doctor pel bé que havia anat l’operació i dir-li que si volia anar a fer una exposició a qualsevol congrés (per allò de la primícia), aviat estaria en condicions d’acompanyar-lo. Per la seva cara penso que potser em va enganyar al parlar de la novetat de la meva operació i que no tindré cap oportunitat de viatjar gratis.

Ja he fet una segona visita i la cordialitat continua entre nosaltres. Això si, el tema congressos em sembla del tot tancat.  Llàstima, m'hauria agradat compartir uns dies amb metges i metgesses. Segur que hagués resultat divertit. ( Ei, va no sigueu mal pensats, que ja us conec!).

Dona del temps

Ja sabeu la meva relació laboral amb la meteorologia, fins al punt de que quan es refereixen a mi utilitzen expressions com la Maite de la pedra i fins i tot com la Maite dels trons (en el sentit meteorològic del terme). El que potser alguns de vosaltres no sabeu és que en els darrers anys he sofert dos esguinços al turmell dret, una ruptura de canell amb desplaçament a la ma dreta i ara el tema de la vèrtebra. Si he de fer cas del que diuen les llegendes, m’he convertit en la dona baròmetre que és el mateix que dir dona del temps. Ara ha arribat el moment de fer un pas endavant en la meva vida . Amb totes aquestes fractures hauria de poder pronosticar els canvis de temps, els dies de pluja, els dies de vent... Però per ara no en soc capaç. Intento, amb totes les meves forces escoltar els senyals que teòricament ha d’enviar-me el meu cos. I no sento res de res. Per tant, si voleu saber quin temps farà demà i els propers dies no confieu en mi i entreu a la pàgina del Servei Meteorològic de Catalunya. Són més fiables que jo.

Corsé

Tinc un nou amic, amb el que compartiré com a mínim tres mesos de la meva vida, amb una proximitat tal que quasi m’ofega. Es tracta del meu corsé. Ei, no és qualsevol cosa. Està fet a mida (gracies Jose) i s’adapta perfectament a les meves nombroses corbes. Pesa una mica i em fa anar tiessa com un pal però també ha fet que em desaparegui, o al menys no es noti aquell flotador que porto incorporat i que de res em va servir per protegir la meva vèrtebra.  La seva malla verda i els acabats en blanc no el fan atractiu i hi ha qui diu que no fa per mi. Tinc amigues que han fet algunes propostes per millorar-lo. No dic de fer un concurs, tampoc cal passar-se, però consideraré qualsevol proposició (accepto puntilles, rasos, llacets, etc.). Animeu-vos a fer propostes!! Aquí us deixo una fotografia per inspirar-vos.

Zeladors per la independència

Tots els que em coneixeu sabeu que soc independentista fins al moll de l’os. Si encara algú ho dubtava ser la secretària de cantaires per la independència (ens podeu trobar al facebook) ho deixa definitivament clar. 
Pel meu sant la meva filla em va regalar una polsera amb l’estelada. L’he portada sempre amb mi, inclosos tots els dies que vaig ser a l’Arnau. Curiosament aquesta polsera va cridar l’atenció de la majoria dels zeladors i només d’ells. Ni infermeres, ni metges, ni auxiliars en van fer cap esment. Serà que aquests col·lectius tenen altres preocupacions? És molt possible. Algunes converses sentides de nit entre ells així m’ho fan pensar. 

Però tornem al tema identitari. L’endemà de les eleccions americanes un zelador jove i molt majet em va dir tot seriós: Les eleccions importants són les del dia 25 aquí. Jo li vaig dir que compartia la seva opinió. Desprès he pensat, què volia dir exactament?. Estava a favor o en contra de la independència?. No ho sabré mai. Vull creure que anirà a votar un partit sobiranista.

Ous ferrats

Des de que vaig sortir de l’Arnau, si em pregunteu què em ve de gust menjar us diré que ous ferrats. Ni marisc, ni arròs a banda, ni tan sols un senzill arròs de llagosta. Només ous ferrats. Un desig? Un caprici? Amb tota sinceritat us he de dir que crec que és una reacció a tot el que em va tocar menjar (és un dir) durant les dues setmanes d’estada a l’Arnau. L’esmorzar consistia en un enorme panet amb melmelada i un iogurt Vitalinea % . Cada dia el mateix, excepte els diumenges que, oh meravella!, et tocava un croissant... de forn de pa. Per berenar es repetia el iogurt però aquesta vegada amb galetes. I el dinar i el sopar?, preguntareu. De les 28 menjades que vaig fer (dos per dia) de segon plat volien que mengés 24 vegades peix (amb ceba, amb patates... però sempre sec i dur i difícil de passar), dues pollastre i dues una carn estofada que em recordava la famosa “carn de rata” que donaven en una escola de Lleida. El moment més esperpèntic va ser quan, desprès de més de 24 hores sense menjar em van portar per dinar un plat de seques i per sopar una vichyssoise. O el nutricionista era de vacances o va ser una de les primeres persones que es van carregar amb les retallades.

Com que el meu mal era a l’esquena i no a l’aparell digestiu, al final vaig pactar amb les infermeres que la meva família em podia portar berenar. No us podeu ni imaginar que bons eren els bocates de pernil de jabugo i les palmeretes amb xocolata que em van portar el meu home i la meva filla. I és que no hi ha res com estar malalta perquè et mimin.

Pian, pianino

Aquesta és l’expressió italiana que la meva professora d’italià (un bacione Teresa) va fer servir per dir-me que havia d’enfrontar la meva recuperació passet a passet. I fins ahir li havia fet cas. Un dia a comprar a pa, l’endemà també un crosant... Però ahir em vaig liar la manta al cap i les coses van ser diferents. De bon matí vaig abandonar el piano( ja sé Pedro que piano no vol dir lent però...)  i a ritme moderato grazioso em vaig decidir a sortir a fer un cafè amb el grup de les dones del barri. Cap problema. Desprès de dinar i sota la indicació allegreto ma non tropo vaig anar a l’Orfeó a assajar, ei, en horari infantil. Era la meva manera de donar les gràcies als meus fidels visitadors: Pedro, Albert, Pepe, Arturo, Dolors, Mercè i tots els que s’havien preocupat per mi. El seu càlid aplaudiment a la meva entrada i les seves cares de satisfacció van ser el millor regal del dia. Conforme anava passant la tarda vaig accelerar el ritme fins a arribar a un vivace-presto que em va durar molt poc i vaig entrar en un ritardando subito que va acabar amb un llarg calderó d’aquells que a alguns directors els hi agrada tant i on en els concerts pots sentir totes les tos i corrasperes de la sala. Avui tot ha tornat a tempo.

Morfina i altres substàncies

Les infermeres expliquen que a partir dels 70 anys, l’anestèsia produeix al·lucinacions en moltes persones. En puc donar fe, ja que ho vaig viure dues nits en les meves companyes. A mi, per contra em va produir basques i malestar. Llavors vaig confià en que la morfina produiria algun efecte interessant i només vaig aconseguir veure les parets de l’habitació de color verd. Res de veure elefantets volant, angelets cantant o dimonis ballant. Per una vegada que “les lleis i la constitución que nos hemos dado todos”, em permetia drogar-me a discreció, ho vaig fer amb sobredosis inclosa. Que voleu que us digui, no li vaig veure la gràcia!

De totes maneres tinc una segona oportunitat d’aquí a un any quan em tornin a operar per treure’m els claus!!!!!!!

Diplopia

Desconeixia l’existència d’aquesta paraula, fins que com a conseqüència de l’accident vaig començar a veure doble. Veia a la gent amb quatre ulls o amb dos caps o directament el meu llit estava envoltat de bessons idèntics. El millor va ser quan vaig sortir al passadís. En la distància vaig veure dues germanes bessones, grans i amb la mateixa bata roja i un caminador que avançaven cap a mi omplin tot l’espai. La Neus, la meva filla, em van preguntar per on passaríem i jo tota decidida li vaig dir que pel mig. No cal dir que finalment vam deixar una senyora a la dreta i l’altra va desaparèixer.

Aquesta visió doble, tal com havia vingut va marxar, però es devia enyorar perquè desprès de l’operació va tornar a fer-me companyia un dia més. Quan li vaig explicar a l’oftalmòloga unes hores abans de sortir de l’Arnau em va dir que no tenia cap sentit això que jo explicava, però us puc assegurar que no m’he inventat ni una sola paraula. Per cert, ara hi veig la mar de be.

Anem d’excursió

En els quinze dies a l’hospital, m’han traslladat 3 cops d’habitació, m’han dut tres vegades a radiologia, una vegada per fer un tac, un altra per fer una ressonància magnètica, un cop a la sal de guixos per fer-me el corsé,  un cop a quiròfan i un cop a oftalmologia. En total 22 sortides, entre anada i tornada. Tota una odissea.

El primer impediment és sortir de l’habitació amb el llit. En els 10m2 hi ha dos llits, dues butaques, dues cadires, dues tauletes i dos armaris per guardar la roba. Cal desplaçar-ho tot, fins i tot ficar el petit armari al lavabo perquè quedi un pas suficientment ample. Així i tot, no et lliures d’alguns cops a les parets. Tot depenen de la destresa del zelador.

El segon entrebanc són els ascensors. No sé el motiu però pel que sembla, els que només porten malalts no paren segons a quines plantes. Això obliga a fer transbordaments com si del metro es tractes. Per anar a radiologia, si us plau? Agafi l’ascensor fins a la planta baixa, creui el vestíbul i davant de la porta exterior hi ha uns altres ascensors i allí pot anar a la planta -1 on al final d’un llarg passadís en obres a ma dreta té la sala de radiologia.

Clar que no sempre és tant senzill. A vegades el sostre és tant baix que el llit amb tot el que porta no passa. Per poder baixar-lo cal endollar el llit i no sempre hi ha un endoll a ma. Així vaig entrar a la sala de ressonàncies portant una barra metàl·lica ben agafada com si fos Don Quixot disposat a lluitar contra els molins. Sort que el meu doctor baríton no es va espantar.

De totes maneres vull donar les gràcies als zeladors, que m’han donat conversa en les llargues passejades per l’Arnau, m’han fet riure i m’han ajudat en tot moment.

Quiròfan. Com és un quiròfan?

He tingut sempre una por irracional als quiròfans, fins al punt, que quan tenia vint anys, davant del que podia ser un atac d’apendicitis, li suplicava al pare que em deixés morir abans d’entrar en un quiròfan. Ara, 35 anys més tard ja no volia morir però estava cagada de por. El metge (desprès de prendrem el pel sobre que era el primer cop que feien aquesta operació meva i que l’anestèsia seria parcial) em va assegurar que era una operació quasi de rutina i sense cap problema. Quan vaig sentir per megafonia que ja podien introduir el pacient del quiròfan 12, es a dir, jo, la meva ansietat va pujar com l’escuma de qualsevol bona cervesa. Li vaig dir a l’anestesista i al cap de cinc segons, abans d’enfilar el passadís ja estava adormida com un tronc. No vaig viure res de res, ni el moment de la màscara ni el començar a contar des de cent, res de res. Quan em vaig despertar era en una sala amb tots les llits en rengle, tal i com es veu en els internats de pel·lícula, mentre la dolça veu d’una doctora em saludava.

Tampoc no vaig notar que la meva vèrtebra L1 estava ara fortament agermanada amb les seves veïnes superior i inferior. Si abans una vèrtebra manava tant sobre mi, imagineu ara que són tres. Qualsevol els hi porta la contrària.