I quin títol hi poso?

Recordo que el meu desig més viu els primers dies que era a l’hospital era pensar quan podria marxar a casa. Em semblava que seria el moment més meravellós de la vida. Tothom em deia: com a casa no estàs en lloc, tot és molt millor. Però tal i com s’anava apropant el dia, un cert neguit s’anava apoderant de mi, al pensar que anar a casa suposava deixar la seguretat d’un lloc on qualsevol necessitat era coberta d’immediat. Només calia tocar el timbre i una auxiliar o una infermera acudia en qualsevol moment del dia o la nit. Va arribar el moment de marxar i ho vaig fer sense cap recança.

Quan vaig ser a casa, cuidada per la meva família, que es va organitzar la vida per no deixar-me sola ni un moment i estar sempre pendent de les meves necessitats, era molt conscient de que seria una situació de curta durada i que també tindria el seu final, però jo em sentia molt a gust i pensava que com més s’allargués millor. ( I qui no pensaria el mateix?) Però, tal i com he dit, tot lo bo s’acaba.

Avui m’han deixat tot el dia sola. Han anat pare i filla a esquiar. Els he sentit marxar quasi de nit. No ha passat res. No s’ha enfonsat el món, de fet això diuen que ho ha de fer el dia 22 d’aquest mes, i jo he fet la meva vida sense cap problema. A la nit, tal i com hem fet molts dies al llarg de molts hiverns hem rigut explicant-nos com ha anat tot. L’única diferència és que jo estava estirada al llit. (Francament, arribo a la nit una mica cansada).

Ara, el següent pas serà deixar el corsé. Això crec que de veritat em costarà. Com renunciar fàcilment a un element que a part de fer-me la figura molt més estilitzada i obligar-me a mirar per damunt de l’espatlla a tothom, em dona una escalforeta que ja voldríeu molts de vosaltres aquest dies de fred?  Ara que, de totes maneres no m’ha lliurat d’un bon refredat. Potser no és tan xollo com jo penso.