Anem d’excursió

En els quinze dies a l’hospital, m’han traslladat 3 cops d’habitació, m’han dut tres vegades a radiologia, una vegada per fer un tac, un altra per fer una ressonància magnètica, un cop a la sal de guixos per fer-me el corsé,  un cop a quiròfan i un cop a oftalmologia. En total 22 sortides, entre anada i tornada. Tota una odissea.

El primer impediment és sortir de l’habitació amb el llit. En els 10m2 hi ha dos llits, dues butaques, dues cadires, dues tauletes i dos armaris per guardar la roba. Cal desplaçar-ho tot, fins i tot ficar el petit armari al lavabo perquè quedi un pas suficientment ample. Així i tot, no et lliures d’alguns cops a les parets. Tot depenen de la destresa del zelador.

El segon entrebanc són els ascensors. No sé el motiu però pel que sembla, els que només porten malalts no paren segons a quines plantes. Això obliga a fer transbordaments com si del metro es tractes. Per anar a radiologia, si us plau? Agafi l’ascensor fins a la planta baixa, creui el vestíbul i davant de la porta exterior hi ha uns altres ascensors i allí pot anar a la planta -1 on al final d’un llarg passadís en obres a ma dreta té la sala de radiologia.

Clar que no sempre és tant senzill. A vegades el sostre és tant baix que el llit amb tot el que porta no passa. Per poder baixar-lo cal endollar el llit i no sempre hi ha un endoll a ma. Així vaig entrar a la sala de ressonàncies portant una barra metàl·lica ben agafada com si fos Don Quixot disposat a lluitar contra els molins. Sort que el meu doctor baríton no es va espantar.

De totes maneres vull donar les gràcies als zeladors, que m’han donat conversa en les llargues passejades per l’Arnau, m’han fet riure i m’han ajudat en tot moment.