Dues columnes

Quan era més jove, molts cops, abans de prendre alguna decisió important o algun fet excepcional feia dues columnes, una mica com el debe i el haber  (per cert no he acabat mai d’entendre perquè en el debe hi ha els meus diners i no són a l’haber. Com em puc deure alguna cosa que és meva? Està clar que l’economia no és lo meu).  Anem a la que anava. Si ara, desprès de l’accident, fes les dues columnes penso que malgrat tot guanyaria la de les coses bones. Clar que ha estat un cop dur tot plegat, però viure una situació d’aquest tipus serveix, per una banda, per a confirmar moltes coses que ja sabies o intuïes (quines són les persones amb les que pots comptar en circumstàncies difícils, amb qui més val no continuar tenir tractes o tenir-ne els imprescindibles o la teva fortalesa personal i del teu entorn més proper) i sobretot per relativitzar les coses i posar en primera línia el que és bàsic i pel que val la pena lluitar i deixar en segon, tercer o fins i tot quart terme allò que abans em semblava fonamental i que ara em semblen futileses. No em digueu que no és una paraula bonica i si la dieu a poc a poc, encara més: fu-ti-le-ses. Proveu-ho i repetiu-ho com un mantra: futileses, futileses, futileses.... Es relaxant, quasi com qualsevol omm! Jo ha faig unes quantes vegades al dia i no em va gens malament. Marqueu-ho com a propòsit per aquest any 2013. Que sigueu molt feliços en aquest any que tot just estrenarem demà!!!!!!