Pian, pianino

Aquesta és l’expressió italiana que la meva professora d’italià (un bacione Teresa) va fer servir per dir-me que havia d’enfrontar la meva recuperació passet a passet. I fins ahir li havia fet cas. Un dia a comprar a pa, l’endemà també un crosant... Però ahir em vaig liar la manta al cap i les coses van ser diferents. De bon matí vaig abandonar el piano( ja sé Pedro que piano no vol dir lent però...)  i a ritme moderato grazioso em vaig decidir a sortir a fer un cafè amb el grup de les dones del barri. Cap problema. Desprès de dinar i sota la indicació allegreto ma non tropo vaig anar a l’Orfeó a assajar, ei, en horari infantil. Era la meva manera de donar les gràcies als meus fidels visitadors: Pedro, Albert, Pepe, Arturo, Dolors, Mercè i tots els que s’havien preocupat per mi. El seu càlid aplaudiment a la meva entrada i les seves cares de satisfacció van ser el millor regal del dia. Conforme anava passant la tarda vaig accelerar el ritme fins a arribar a un vivace-presto que em va durar molt poc i vaig entrar en un ritardando subito que va acabar amb un llarg calderó d’aquells que a alguns directors els hi agrada tant i on en els concerts pots sentir totes les tos i corrasperes de la sala. Avui tot ha tornat a tempo.