Ous ferrats

Des de que vaig sortir de l’Arnau, si em pregunteu què em ve de gust menjar us diré que ous ferrats. Ni marisc, ni arròs a banda, ni tan sols un senzill arròs de llagosta. Només ous ferrats. Un desig? Un caprici? Amb tota sinceritat us he de dir que crec que és una reacció a tot el que em va tocar menjar (és un dir) durant les dues setmanes d’estada a l’Arnau. L’esmorzar consistia en un enorme panet amb melmelada i un iogurt Vitalinea % . Cada dia el mateix, excepte els diumenges que, oh meravella!, et tocava un croissant... de forn de pa. Per berenar es repetia el iogurt però aquesta vegada amb galetes. I el dinar i el sopar?, preguntareu. De les 28 menjades que vaig fer (dos per dia) de segon plat volien que mengés 24 vegades peix (amb ceba, amb patates... però sempre sec i dur i difícil de passar), dues pollastre i dues una carn estofada que em recordava la famosa “carn de rata” que donaven en una escola de Lleida. El moment més esperpèntic va ser quan, desprès de més de 24 hores sense menjar em van portar per dinar un plat de seques i per sopar una vichyssoise. O el nutricionista era de vacances o va ser una de les primeres persones que es van carregar amb les retallades.

Com que el meu mal era a l’esquena i no a l’aparell digestiu, al final vaig pactar amb les infermeres que la meva família em podia portar berenar. No us podeu ni imaginar que bons eren els bocates de pernil de jabugo i les palmeretes amb xocolata que em van portar el meu home i la meva filla. I és que no hi ha res com estar malalta perquè et mimin.