No cantar per Nadal

Porto cantant a l’Orfeó Lleidatà des dels 21 anys. Alguns anys ho vaig compaginar amb el Cor de Cambra Enric Granados de Lleida. Vull dir amb això que per mi, cantar és quasi tant necessari com respirar. L’estat de la meva L1 va fer que hagués d’estar unes setmanes sense poder assajar. La veritat és que quan em vaig començar a reincorporar a la vida musical, el programa de Nadal ja estava bastant avançat i el meu corsé tampoc em permetia estar al 100% per la feina (proveu la respiració diafragmàtica amb algú que us abraça per darrera amb passió!). La conseqüència: enguany sense cantar per Nadal, encara que no em vaig poder estar de fer un discret cameo al cant comú del concert a l’Auditori.

Els dies abans de festes han estat pels meus companys i director una veritable marató. En una setmana tres actuacions en tres dies consecutius, amb els seus assajos i proves de veu corresponents. Dissabte passat el darrer concert a Sant Llorenç.  I jo, tifosi que soc i també complidora, he anat de públic a tots, per poder escoltar-los i disfrutar. En realitat el que he fet tots aquests dies ha estat bàsicament patir. Soc patidora de mena (això ens ve per part de les dones de la família, ho és la meva mare i també la meva filla). Però com la major part de les vegades al llarg de la meva vida, he patit sense cap motiu, ja ho té això el ser patidora compulsiva. Els concerts han estat excel·lents i el públic ens ho hem passat d’allò més be. Sort que ja torno a estar en actiu, musicalment parlant,  i el proper concert ja el podré cantar. Us asseguro que no patiré ni la meitat!