Aquesta és la
expressió que va fer servir el meu metge a l’Arnau per referir-se al meu futur
immediat. Normal i sedentària en el meu cas són dos conceptes difícils de
conciliar (com intel·ligència militar, dreta i justícia social, i tants
altres). Qui mana, la normalitat o el sedentarisme? Puc fer la meva vida
habitual però des del llit o la butaca de casa? O puc sortir a fer el que
normalment faig però sempre en cotxe i asseguda? La clau, penso, està en
definir normalitat. Normal és llevar-se al matí, seure en una cadira dura,
esperar que passi el temps tot llegint el diari, dinar, fer migdiada, tornar a
seure a la cadira davant de l’ordinador fins a la nit? Llavors si que estem
parlant de vida normal sedentària. Però (sempre hi ha un però) em creieu capaç
de passar al menys tres mesos fent aquesta vida?
Vaig decidir que potser era
millor no entrar a debatre amb el meu metge el concepte de normalitat i que fos
la meva vèrtebra la que marqués el tempo,
i així ho he fet, encara que hi ha vegades que no li faig cas i vaig
completament ad libitum (pels no
músics: al ritme que jo vulgui). Poc a poc he anat fent algunes preguntes al
meu metge, del tipus: puc fer això? I això altre? Sempre amb la seguretat de
que la seva resposta seria positiva. Només em va dir que no al preguntar-li si
podia agafar l’autobús. (Cap problema, seguiré anat amb taxi).
Ara em queda per
solucionar un petit detall, quasi sense importància: tinc dos militars a casa,
un sergent i una mariscala, que són encara molt més estrictes que el meu metge
i estan pendents de mi totes les hores del dia. No puc escapar-me’n.
No hay comentarios:
Publicar un comentario