Quiròfan. Com és un quiròfan?

He tingut sempre una por irracional als quiròfans, fins al punt, que quan tenia vint anys, davant del que podia ser un atac d’apendicitis, li suplicava al pare que em deixés morir abans d’entrar en un quiròfan. Ara, 35 anys més tard ja no volia morir però estava cagada de por. El metge (desprès de prendrem el pel sobre que era el primer cop que feien aquesta operació meva i que l’anestèsia seria parcial) em va assegurar que era una operació quasi de rutina i sense cap problema. Quan vaig sentir per megafonia que ja podien introduir el pacient del quiròfan 12, es a dir, jo, la meva ansietat va pujar com l’escuma de qualsevol bona cervesa. Li vaig dir a l’anestesista i al cap de cinc segons, abans d’enfilar el passadís ja estava adormida com un tronc. No vaig viure res de res, ni el moment de la màscara ni el començar a contar des de cent, res de res. Quan em vaig despertar era en una sala amb tots les llits en rengle, tal i com es veu en els internats de pel·lícula, mentre la dolça veu d’una doctora em saludava.

Tampoc no vaig notar que la meva vèrtebra L1 estava ara fortament agermanada amb les seves veïnes superior i inferior. Si abans una vèrtebra manava tant sobre mi, imagineu ara que són tres. Qualsevol els hi porta la contrària.