Caminar pel barri

Encara que visc al centre de Lleida, el nostre carrer i el seu entorn més proper té el comportament de barri. Botigues de proximitat, bars on cada dia esmorzen les mateixes persones i al final ens saludem tots, en definitiva un lloc on tots coneixem la vida dels altres i la comentem apassionadament. També pot passar que estiguem dies sense veure’ns encara que no passi res de res. De fet la majoria de la gent no han tingut notícies del meu accident fins que m’han vist al carrer amb una crossa (a molts no els va sorprendre tant, considerant que ja comença a ser habitual en mi). De totes maneres, el primer dia que vaig sortir jo sola, en un espai de 100 metres em van parar més de quatre persones per preguntar-me què m’havia passat. Vaig estar a punt de convocar una roda de premsa (TV3 també és al meu carrer) i així anar avançant feina. Durant molts dies des d’aquest primer dia, les meves sortides van continuar sent una cursa d’obstacles, meravellosos això si, en forma de veïns i veïnes.

Ara que vaig sense crossa cal ser una mica més observador per adonar-se de que ha passat alguna cosa. De cop els meus enormes bolsos s’han convertit en diminutes bosses que porto creuades (tal i com els Mossos recomanen a la gent d’una certa edat), camino tiessa (de fet hi ha amics que em diuen que sempre he sigut molt estirada) i no arribo a casa carregada com un ruc o ruca (aquí també cal aplicar el doble gènere?). Hi ha una diferència però, que només noten aquells i aquelles que em fan una abraçada: el meu flotador de la cintura ha donat pas a un cos que pot semblar dur i fibrat (un cos danone) però ja sabeu que això és un miratge i que afortunadament un dia, espero que no molt llunyà, s’acabarà. Qui m’havia de dir que enyoraria els meus michelins!!!!