La meva propietària, la Maite, fa temps que es queixava de l’esquena. Però no tenia ni idea de com serien les coses a partir del moment en que, encara no sap com, va sortir de la carretera i va anar a llaurar un camp amb el seu utilitari. Desprès d’una bona estona botant i botant ( que no votant, això ho hauria de fer el dia 25/11) el cotxe va topar amb una arqueta de rec o alguna cosa semblant. Allí es va acabar la seva excursió i també la vida del cotxe (dos airbags, dos radiadors, eix d’una roda......). I en aquell moment entro jo en acció. Un fort cop a l’esquena i desprès de parar el cotxe (una recomanació que el Ramon li havia repetit deu mil vegades), la Maite surt del cotxe pel seu propi peu, però al fer dos passes es llença a l’espona i queda allí estesa qual Prima Donna agonitzant al final del darrer acte de qualsevol òpera.
(Ei, a partir d’ara parlarà la Maite, que les vertebres no tenim ni veu ni vot i és un pal escriure així.)
Un cop allí estesa, alço la vista i veig una ambulància parada al costat de la carretera i dos nois joves que em miren tímidament i em pregunten com estic. Amb l’ajuda dels dos joves pujo l’espona i ja estesa en una camilla amb més comoditat espero que algú faci alguna cosa. Jo no puc i el meu mòbil s’ha quedat al cotxe, massa lluny per les meves possibilitats actuals. Veig que ells mateixos fan les trucades pertinents i en 45 minuts ja soc a l’Arnau amb una ambulància medicalitzada i suposo que també amb un atestat als Mossos, perquè recordo vagament una gorra de plat que em pregunta, en català, alguna cosa.
Aclariments per a tothom: No sé el que em va passar, no parlava pel mòbil, no anava massa depressa, no estava fumant, no hi havia cap taca a la carretera, no..., no...., no.
No hay comentarios:
Publicar un comentario