La doctora cuenteme

Estirada al llit, immobilitzada, la meva habitació, com suposo que la de la majoria de malats, es convertia cada matí en un Carrer Major de metges, infermeres i altres que es plantaven a la vora del llit i m’anaven parlaven. Tenien el mal costum de no presentar-se i encara que alguns portaven una tarja amb el seu nom i una franja de color verd (és el color dels metges), jo a una distància de metre i mig sense ulleres no veig res de res. També alguns que venien a veure a les meves veïnes em parlaven del meu cas sense que jo sabés qui eren i quina relació tenien amb mi. Jo els deixava parlar i al final podia deduir qui eren i que volien.

Un dia una bona dona amb bata blanca es plantà a la vora del meu llit i sense dir ni bon dia, em diu: Cuénteme. Jo volia dir-li: mi vida? Hasta cien? . però no feia cara d’estar de bromes i vaig preguntar : el què? Mujer, em diu, pues eso que le pasa. I davant de la meva cara d’astorament em diu: pues eso, lo de la visión doble. Li conto i em diu que no es cosa del neuròleg i que m’haurà de visitar l’oftalmòleg. Al cap de mitja hora es presentà un senyor amb bata blanca que em diu amablement: Bona tarda, soc el doctor xx i soc el neuròleg. Li vaig respondre amb una gran rialla.