Fer-se un mateix el llit

Deia el Quim Monzó en un anunci d’un banc que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.  La “moraleja” (paraula castellana que m’agrada de veritat) d’aquest refrany és que no hi ha res com fer-se un mateix les coses (ja sé que ho sabeu però per si de cas...). Què voleu que us digui, a mi i a les meves vèrtebres, durant uns mesos ens feien el llit cada dia i la veritat es que dormien la mar de bé. I és que si hagués fet cas a aquesta afirmació, la meva vida seria ben diferent (que no millor). Us posaré un exemple. Tinc la gran sort de que el Ramon fa el menjar cada dia. Els que heu tastat qualsevol dels seus plats, sabeu que és molt bon cuiner (els que no ho heu fet, no sabeu el que us perdeu). Però aquest xiquet no va néixer ensenyat. Quan ens vam casar, només sabia fer cuixa de pollastre al forn (la veritat és que jo tampoc sabia fer gran cosa més). Per allò de compartir les feines de casa, a mi em va semblar que ocupar-se de la roba (rentar i planxar) o treure la pols podria representar un problema si quedaven sota la seva responsabilitat. Desprès de dinar bocates i pizzes (i també alguna amanida) durant uns dies (bastants, la veritat), ell solet va entendre que si volia menjar bé (cosa fonamental en el seu cas) calia que prengués possessió de la cuina (adaptació culinària del refrany inicial). Va ser i continua sent tot un èxit. Jo no m’ho faria millor, ni de bon tros. Ben mirat, potser si que en alguns casos ( i ho dic pel Ramon) té raó el refrany.

No viatjar sol

A l’estiu, ja ho sabeu, per la meva feina faig molts quilòmetres per carreteres secundàries, camins i caminets. El meu cotxe porta GPS de sèrie però no el poso en marxa. No em serveix de gran cosa ja que normalment em demana que surti a una carretera digitalitzada. Home, si surto a la carretera ja sé on vaig! Ja el que voldria és que em portés fins al camí aquell, desprès del encreuament amb la carretera vella on, quan has passat un faig molt gran, veus un camí estret que fa baixada, desprès de passar una granja de vedells que té dos silos vermells. (Aquestes són les meves referències quan vaig per feina). Ja m’agradaria ( i a les meves vèrtebres també)  sentir una veu (si pogués ser masculina) que em digués: Si us plau, prengui la segona sortida (en català i amb amabilitat), però la del meu GPS és la d’una dóna amargada que em dona ordres en castellà i algunes tant inútils com: “Gire a la derecha” quan estic pujant un port de muntanya i a la dreta només hi ha un precipici. Clar que a mi mai m’ha dit: “salga inmediatamente del cauce del rio”, missatge que quasi provoca un cobriment a una amiga meva. De totes maneres he de reconèixer que no és un trasto del tot inútil. Si quan ens vam casar haguéssim tingut aquest aparell al cotxe, aquella nit que ens vam perdre en un petit poble francès sense trobar l’hotelet que buscàvem, no haguéssim tingut que dormir en una habitació amb miralls al sostre, llums vermells i amb sorolls de portes tota la nit.

Alejo

Quan vaig per aquests camps de deu fent la meva feina, sempre porto les finestres del cotxe ben obertes (no m’agrada portar l’aire condicionat si no és amb la finestra abaixada)  i la radio posada bastant (o molt) forta (sinó el soroll de l’aire no me la deixa sentir). Us ho faig saber perquè si, per un casual, veieu un cotxe blanc (difícil perquè els camins pels que vaig no surten ni al GPS) amb una que s’està pixant de riure sola (bueno, les meves vèrtebres i jo), no cal que aviseu al Mossos. Soc jo que estic escoltant la Competència. L’altre dia enmig de la xerrameca de la cuqui de l’Angelines, del primo i del Mohamed Jordi, vaig sentir de cop: Vota Alejo... Em va costar una mica reaccionar. Ostras vaig pensar, qui és aquest que em parla amb aquesta veu que demana amb urgència un foniatra? És un personatge nou?  S’assemblava a un tal Aleix que durant molt temps va militar al PP fins que se li va acabar el xollo . I  ho era, tu! però ara es fa dir Alejo. Alejo, quins records em porta aquest nom! Doncs no vam riure durant un bon temps el Ramon i jo per culpa d’aquest nom!. Quan estàvem esperant a la Neus, jo sempre deia que si era un nen no volia posar-li Aleix (malgrat que m’agradava molt), perquè si les coses tornaven al passat i el pobre nen havia de tenir el seu DNI en castellà mai ens ho perdonaria. I ja veus, n’hi ha alguns que ho fan voluntàriament, tot sigui per seguir xupant de la mamella.  

Tornar al passat

Ahir l’Orfeó vam estrenar l’espectacle “En Català Si us plau”. Un veritable retorn al meu passat, a la meva joventut. A aquells dies de portar la senyera a tot arreu: empegada a les carpetes, dibuixada en les llibretes, en la mànega del jersei que la mare m’havia fet a disgust (nena, mira que et posaràs en un bon embolic!). Les primeres manifestacions i corregudes davant dels grisos. Recordo la primera càrrega policial i el primer cop de porra però la veritat és que no recordo el motiu de la manifestació ( alguna cosa de Dragados i Construccions, potser? O alguna cosa d’Unió de Pagesos?) De fet era igual. Era sempre el mateix esquema: sortir, cridar una estona i córrer (llavors les meves vèrtebres no es queixaven encara). Sempre hi havia alguna veïna o amiga dels meus pares que els trucava per explicar-los que la seva filla s’estava manifestant i quan arribava a casa era sempre el mateix sermó: Nena, no et posis en cap embolic!. També eren temps de concerts (Raimon, Canet de Mar, Lluís Llach...), de Cants de la senyera i de Santa espina (fins i tot cantar el Rossinyol era un acte d’afirmació nacional). I de ballar sardanes i d’aprendre català a l’Omnium Cultural. Calia fer-ho tot per sentir-nos vius i rebels. Podríem pensar que tot això pertany al passat. Ara portem estelades als kets, a les motxilles, penjades al coll, als billets de 10 euros... Hem guanyat el carrer (i les carreteres) i, el que és més important, ara son els avis, els pares, els fills i els nets els que tots junts l’omplim (heu vist quin goig que fem a la gigafoto?). Però, com llavors, continuem demanat la llibertat de ser el que som i el que volem ser. I quan ahir el Pedro va donar l’entrada del Cant de la Senyera, tot el meu passat es va fer un nus a la meva gola i no em va deixar cantar fins al quart o cinquè compàs. Sort que el futur immediatament va guanyar terreny i les meves vèrtebres i jo vam poder continuar i acabar amb uns Segadors compartit amb membres del Cor Jove de l’Orfeó i crits d’Independència a l’Auditori. 

Bye,bye Nau

Demà tornem a cantar a la nau d’Aiscondel a Cerdanyola del Vallès, coneguda familiarment com La Nau. Fa una any que hi vam fer el primer concert i demà en fem l’últim, L’any passat hi vam cantar el Requiem de Mozart i enguany el Magníficat de Bach. Curiós no? Un rèquiem per començar i un magníficat per acabar. Es una mica com començar la casa per la teulada o com enfadar-te abans d’hora per si de cas passa alguna cosa, o no iniciar una relació perquè pot anar malament. Aquell que va dir que l’ordre dels factors no altera el producte devia saber molt de matemàtiques però poc de la vida. A la vida les coses tenen el seu ordre: néixer abans de morir, treballar abans de cobrar, cuinar abans de menjar, engegar el cotxe abans de poder circular, obrir la boca abans de parlar... També els concerts tenen el seu ordre. Surt l’orquestra, surt el cor. Desprès l’orquestra afina, el cor es situa correctament (no sé perquè però mai aconseguim fer-ho a la primera) i quan tot està apunt surten els solistes i el director. S’obren partitures, els músics es col·loquen en posició i amb un gest del director la música flueix. Una música que algú va escriure i que tots els que som a l’escenari hem estudiat i assajat prèviament. Però demà quan es faci silenci a la Nau i el públic es prepari a sentir les primeres notes del Magníficat tot veient els moviments de la batuta dels director, continuarà el silenci. Quasi sense donar temps a que el públic faci les seves conjectures (afonia general?, vaga de músics? el director s’ha trastocat?), el Pedro, el director, es girarà i explicarà que sense músics no hi ha música, que sense estudiants de música no hi ha músics i que fer de la música una assignatura optativa a primària és començar a escriure les primeres notes d’un rèquiem. Per sort, les meves vèrtebres i jo, demà cantarem un Magníficat que vull creure esperançadament premonitori. 

I no hi havia ningú

Ahir em va donar l’alta el metge i avui he hagut d’anar a presentar-la a la meva empresa. Ja sabeu que des de fa uns mesos estic en nòmina de l’empresa més gran de l’Estat (la que gestiona el meu atur). Hi he anat i ja des del carrer he vist que passava alguna cosa estranya. No hi havia ningú davant de la porta fumant!. Tampoc ningú en el passadís d’entrada. Poc a poc el meu neguit ha anat augmentant en veure que tampoc hi havia ningú a la cua per agafar número. Però, quan a l’arribar en el que podríem anomenar sala d’espera i que normalment està a petar no hi havia tampoc ningú, però ningú eh?, m’he preocupat de veritat. Però és que a dins a les taules només hi havia els funcionaris! He preguntat i m’han dit que ja és el segon dia que passa. Han vingut uns extraterrestres i han abduït al personal? Sóc en una dimensió desconeguda? La Virgen del Rocio ha trobat feina a tots els aturats i com que jo estava de baixa no entrava en el cupo?  També seria mala sort, no? Lo de la Virgen del Rocio, vull dir.

Avui m’han plantat dos cops.

Avui m’han plantat dos cops. Ja us ho he dit per facebook. No és que fossin dos cites que em fessin una especial emoció, però he hagut de matinar i jo encara no tinc el cos per fer segons què i a més, a ningú li agrada que li donin planton. Però ha estat una coincidència en l’espai-temps o és el principi d’alguna cosa?  Diuen que les dones a partir dels 45 anys ens tornem invisibles. De fet potser és veritat, però en el seu moment jo no em vaig resignar a que fos així i vaig decidir fer quelcom. Faltaria menys! No me’n penedeixo de la meva decisió però potser el camí no va ser el correcte. El primer que vaig fer, producte de la meva mentalitat tècnico-científica, va ser augmentar de pes i volum. No em negareu que és més fàcil veure’m ara que quinze quilos endarrere! No contenta del tot amb el resultat vaig passar a accions més dràstiques: dos esquinços i una trencada de canell. Les crosses i el guix van ajudar a la visibilitat però em vaig adonar de que alguna cosa no anava bé, fins i tot diria que estava inconscientment obsessionada en la meva invisibilitat, el dia que cotxe i jo vam trotar per aquests camps de deu. Ara, amb el darrer episodi a punt d’acabar, tocaria fer un break, respirar a fons i posar seny (la rauxa ja la porto incorporada). Però que malament sona això de posar seny! I què avorrit! Vull viure molts anys i no que la vida se'm faci molt llarga. Com era allò de primer negació, desprès no sé què i al final acceptació? Doncs mira, ni una cosa ni un altra. A viure que són dos dies! Això si, si potser sense més visites al metge que les estrictament necessàries (malgrat tot el que he dit l’edat no perdona). Ah, i si em veieu, saludeu-me, si us plau.

Mal Negoci!

Quan el meu metge em va proposar de fer l’operació al mes de febrer, em va semblar bé, encara que això suposés posa data de caducitat a la nostra relació (si, caducitat i no consum preferent, què hi farem!). Pensava que, com altres anys,  seria un mes de poca activitat. D’acord, no podria cantar un concert de l’Orfeó però havia de triar entre vacances en família a la neu i el concert BLANC  i aquesta vegada em va semblar que els de casa eren primer (una setmana als Alps amb sessió d’spa diària és molt tentadora!). O la memòria em comença a fallar (que tot podria ser) o aquest febrer ha estat una anomalia perquè la realitat és que la quinzena postoperatòria hagués pogut ser d’una activitat frenètica, però jo m’ho he hagut de mirar des de casa: l’espectacle Smile, el cor Vivace, Dansa Butoh,  1714 Fanalets per la independència a Torrelameu (Noguera), Maria del Mar Bonet... I tot això sense mirar la cartellera dels cinemes (no cal afegir més llenya al foc). Tot i més en només quinze dies. Estic esgotada només de pensar-hi! De totes maneres he tingut la gran oportunitat de poder ser espectadora d’un concert dels meus companys de l’Orfeó LleidAta (la majúscula és voluntària i forma part d’una campanya que es diu: Som lleidAtans i no lleidEtans, perdoneu però algú l’havia de començar). Les meves vèrtebres, la meva faixa i jo ens vam submergir en el món sonor que el cor i la Seu Vella van crear de manera espectacular. Veure’ls a tots de blanc, concentrats, movent-se pausadament i cantant un repertori d’Avesmaries que el Pedro amb paciència ens ha fet estimar, va ser una magnífica manera de tornar a una certa activitat. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, no cantar va tenir la seva part positiva. De totes maneres m’he perdut un munt d’activitats que em venien de gust, he perdut valor econòmic (ja no tinc els claus i les plaquetes que segons el meu metge valien 5000€) i he guanyat una cicatriu que encara em recorda cada moment la seva existència. Ja us ho dic, ara per ara he fet mal negoci!

Un cap de setmana de luxe

Quin cap de setmana! Una gran habitació, amb bany, butaca, sofà, telèfon i TV. Un gran finestral amb vistes a un edifici històric de la ciutat. Servei d’habitacions 24 hores. Cinc àpats diaris a la carta, amb el beure inclòs. Un noi jove i guapo que, d’un blanc impecable, em ve a buscar per anar a l’acte més important que es celebra el cap de setmana (en divendres a la tarda, com a les bodes modernes). Ningú m’havia dit que era una festa de disfresses (gorros de colors, guants, mascaretes,...), però jo tampoc desentonava del tot. El meu vestit, amb un gran tall a l’esquena, era blau, un color que sempre m’ha quedat bé. Devia ser una gran festassa. Jo no sé que vaig prendre, perquè no recordo res de res. De fet he necessitat dos dies i molt d’amor (en forma de cuidadors, visites, trucades, whatsapps, etc.) per refer-me. Però ara, a poc a poc, tot torna al seu lloc. Fins i tot les meves vèrtebres, encara que de moment es queixen. Potser, com jo, han trobat a faltar l’spa!

Tutús

Fa dies que vaig veure un cartell amb l’anunci del ballet del Llac dels Cignes que actuarà a Lleida ben aviat, si no ho ha fet ja. La veritat és que ni vaig mirar el lloc ni el dia de l’espectacle. Us he de confessar que odio els tutús i els nois amb malles blanques ajustades, però sobretot les noies amb tutú.  Un trauma d’infantesa? No li he perdonat mai a la ballarina tot el que va fer sofrir al soldadet de plom? Un excés de concerts de Cap d’Any de Viena per la tele? Mai m’havia parat a pensar el motiu. Els odiava i ja està. La meva vida continuava tranquil·lament. Però el cartell, amb una ballarina amb un tutú blanc, em va provocar una regressió a la meva infantesa i, com si fos ajaguda al sofà del psicoanalista que no tinc, un record adormit es va projectar davant meu: el moment en que vaig acompanyar als meus pares a comprar un disc. Va ser tot un esdeveniment. Ens vam mudar (el pare, la mare i jo) i vam anar “a baix a Lleida” que es com en dèiem d’anar al Carrer Major. La botiga escollida (llavors hi havia algunes botigues que venien discos) va ser Comercial Orley (ja desapareguda, naturalment). Desprès d’una bona estona i de mirar crec que tots els LPs de música clàssica que tenien, en van quedar dos com a finalistes. Jo volia que en compressin un en el que a la portada hi havia una ballarina, jove, guapa, prima i amb tutú. La música m’era igual. Jo volia aquella ballarina i així els hi vaig fer saber insistentment als meus pares. Al final a casa van comprar l’altre que ni recordo quin era. Segur que qualsevol psicòleg hi veuria una relació directa entre aquest fet i la meva fòbia i això em portaria a una llarga temporada de costoses sessions setmanals o potser fins i tot d’hipnosi per tal de poder-la superar però, francament, en aquests moments tinc altres coses a resoldre, oi vèrtebres meves?

Carpetes per classificar

Una de les coses que tinc pendent des de fa anys i panys es posar en ordre tots els meus arxius de fotos digitals. Si més no ajuntar-les totes en el mateix disc dur i classificar-les almenys per anys. No n’he estat capaç encara. Fins i tot, quan les meves vèrtebres em van obligar a fer un llarg període repòs, mai va ser el moment oportú de posar-m’hi. Tinc carpetes senceres repartides per discs durs externs, pendrives i altres artilugis i que segur que estan duplicades (com a mínim) però que no m’atreveixo a esborrar per si de cas. La gran majoria tenen l’original títol de fotos varies (1,2,3..) o fotos a classificar (1,2,3...). Les carpetes digitals van creixent i creixent i naturalment el desordre també. Abans, de fet molt abans, quan era petita la meva mare tenia les poques fotos que llavors es feien guardades en capses de sabates. Les tardes de diumenge d’hivern les trèiem i a la vora de l’estufa de pinyola ens les anàvem passant els uns als altres. Mirar fotos suposava posar en marxa tota la nostra memòria històrica. La mare, que és una dona endreçada, moltes vegades hi posava la data al darrera, però altres calia situar les fotografies pel nostre aspecte personal o dels que les compartien amb nosaltres. De joveneta vaig començar amb les diapositives. Aquestes les tinc amuntegades en capses degudament etiquetades, però allí estant, ocupant tot un armari del despatx. No les mirem quasi bé mai. Cal desmuntar una part del menjador per ficar la pantalla, el projector i fer les correccions pertinents perquè es vegin rectes. En definitiva una feinada que fa que quan algú insinuï la possibilitat d’una tarda-nit de diapositives, la resta comencin a xiular. Llàstima, perquè hi tinc més de mitja vida guardada en aquelles caixes de plàstic. L’altra mitja, ja us ho he dit, està en carpetes per classificar.