Avui m’han plantat dos cops.

Avui m’han plantat dos cops. Ja us ho he dit per facebook. No és que fossin dos cites que em fessin una especial emoció, però he hagut de matinar i jo encara no tinc el cos per fer segons què i a més, a ningú li agrada que li donin planton. Però ha estat una coincidència en l’espai-temps o és el principi d’alguna cosa?  Diuen que les dones a partir dels 45 anys ens tornem invisibles. De fet potser és veritat, però en el seu moment jo no em vaig resignar a que fos així i vaig decidir fer quelcom. Faltaria menys! No me’n penedeixo de la meva decisió però potser el camí no va ser el correcte. El primer que vaig fer, producte de la meva mentalitat tècnico-científica, va ser augmentar de pes i volum. No em negareu que és més fàcil veure’m ara que quinze quilos endarrere! No contenta del tot amb el resultat vaig passar a accions més dràstiques: dos esquinços i una trencada de canell. Les crosses i el guix van ajudar a la visibilitat però em vaig adonar de que alguna cosa no anava bé, fins i tot diria que estava inconscientment obsessionada en la meva invisibilitat, el dia que cotxe i jo vam trotar per aquests camps de deu. Ara, amb el darrer episodi a punt d’acabar, tocaria fer un break, respirar a fons i posar seny (la rauxa ja la porto incorporada). Però que malament sona això de posar seny! I què avorrit! Vull viure molts anys i no que la vida se'm faci molt llarga. Com era allò de primer negació, desprès no sé què i al final acceptació? Doncs mira, ni una cosa ni un altra. A viure que són dos dies! Això si, si potser sense més visites al metge que les estrictament necessàries (malgrat tot el que he dit l’edat no perdona). Ah, i si em veieu, saludeu-me, si us plau.