Tutús

Fa dies que vaig veure un cartell amb l’anunci del ballet del Llac dels Cignes que actuarà a Lleida ben aviat, si no ho ha fet ja. La veritat és que ni vaig mirar el lloc ni el dia de l’espectacle. Us he de confessar que odio els tutús i els nois amb malles blanques ajustades, però sobretot les noies amb tutú.  Un trauma d’infantesa? No li he perdonat mai a la ballarina tot el que va fer sofrir al soldadet de plom? Un excés de concerts de Cap d’Any de Viena per la tele? Mai m’havia parat a pensar el motiu. Els odiava i ja està. La meva vida continuava tranquil·lament. Però el cartell, amb una ballarina amb un tutú blanc, em va provocar una regressió a la meva infantesa i, com si fos ajaguda al sofà del psicoanalista que no tinc, un record adormit es va projectar davant meu: el moment en que vaig acompanyar als meus pares a comprar un disc. Va ser tot un esdeveniment. Ens vam mudar (el pare, la mare i jo) i vam anar “a baix a Lleida” que es com en dèiem d’anar al Carrer Major. La botiga escollida (llavors hi havia algunes botigues que venien discos) va ser Comercial Orley (ja desapareguda, naturalment). Desprès d’una bona estona i de mirar crec que tots els LPs de música clàssica que tenien, en van quedar dos com a finalistes. Jo volia que en compressin un en el que a la portada hi havia una ballarina, jove, guapa, prima i amb tutú. La música m’era igual. Jo volia aquella ballarina i així els hi vaig fer saber insistentment als meus pares. Al final a casa van comprar l’altre que ni recordo quin era. Segur que qualsevol psicòleg hi veuria una relació directa entre aquest fet i la meva fòbia i això em portaria a una llarga temporada de costoses sessions setmanals o potser fins i tot d’hipnosi per tal de poder-la superar però, francament, en aquests moments tinc altres coses a resoldre, oi vèrtebres meves?