Bye,bye Nau

Demà tornem a cantar a la nau d’Aiscondel a Cerdanyola del Vallès, coneguda familiarment com La Nau. Fa una any que hi vam fer el primer concert i demà en fem l’últim, L’any passat hi vam cantar el Requiem de Mozart i enguany el Magníficat de Bach. Curiós no? Un rèquiem per començar i un magníficat per acabar. Es una mica com començar la casa per la teulada o com enfadar-te abans d’hora per si de cas passa alguna cosa, o no iniciar una relació perquè pot anar malament. Aquell que va dir que l’ordre dels factors no altera el producte devia saber molt de matemàtiques però poc de la vida. A la vida les coses tenen el seu ordre: néixer abans de morir, treballar abans de cobrar, cuinar abans de menjar, engegar el cotxe abans de poder circular, obrir la boca abans de parlar... També els concerts tenen el seu ordre. Surt l’orquestra, surt el cor. Desprès l’orquestra afina, el cor es situa correctament (no sé perquè però mai aconseguim fer-ho a la primera) i quan tot està apunt surten els solistes i el director. S’obren partitures, els músics es col·loquen en posició i amb un gest del director la música flueix. Una música que algú va escriure i que tots els que som a l’escenari hem estudiat i assajat prèviament. Però demà quan es faci silenci a la Nau i el públic es prepari a sentir les primeres notes del Magníficat tot veient els moviments de la batuta dels director, continuarà el silenci. Quasi sense donar temps a que el públic faci les seves conjectures (afonia general?, vaga de músics? el director s’ha trastocat?), el Pedro, el director, es girarà i explicarà que sense músics no hi ha música, que sense estudiants de música no hi ha músics i que fer de la música una assignatura optativa a primària és començar a escriure les primeres notes d’un rèquiem. Per sort, les meves vèrtebres i jo, demà cantarem un Magníficat que vull creure esperançadament premonitori.