Alejo

Quan vaig per aquests camps de deu fent la meva feina, sempre porto les finestres del cotxe ben obertes (no m’agrada portar l’aire condicionat si no és amb la finestra abaixada)  i la radio posada bastant (o molt) forta (sinó el soroll de l’aire no me la deixa sentir). Us ho faig saber perquè si, per un casual, veieu un cotxe blanc (difícil perquè els camins pels que vaig no surten ni al GPS) amb una que s’està pixant de riure sola (bueno, les meves vèrtebres i jo), no cal que aviseu al Mossos. Soc jo que estic escoltant la Competència. L’altre dia enmig de la xerrameca de la cuqui de l’Angelines, del primo i del Mohamed Jordi, vaig sentir de cop: Vota Alejo... Em va costar una mica reaccionar. Ostras vaig pensar, qui és aquest que em parla amb aquesta veu que demana amb urgència un foniatra? És un personatge nou?  S’assemblava a un tal Aleix que durant molt temps va militar al PP fins que se li va acabar el xollo . I  ho era, tu! però ara es fa dir Alejo. Alejo, quins records em porta aquest nom! Doncs no vam riure durant un bon temps el Ramon i jo per culpa d’aquest nom!. Quan estàvem esperant a la Neus, jo sempre deia que si era un nen no volia posar-li Aleix (malgrat que m’agradava molt), perquè si les coses tornaven al passat i el pobre nen havia de tenir el seu DNI en castellà mai ens ho perdonaria. I ja veus, n’hi ha alguns que ho fan voluntàriament, tot sigui per seguir xupant de la mamella.