Tornar al passat

Ahir l’Orfeó vam estrenar l’espectacle “En Català Si us plau”. Un veritable retorn al meu passat, a la meva joventut. A aquells dies de portar la senyera a tot arreu: empegada a les carpetes, dibuixada en les llibretes, en la mànega del jersei que la mare m’havia fet a disgust (nena, mira que et posaràs en un bon embolic!). Les primeres manifestacions i corregudes davant dels grisos. Recordo la primera càrrega policial i el primer cop de porra però la veritat és que no recordo el motiu de la manifestació ( alguna cosa de Dragados i Construccions, potser? O alguna cosa d’Unió de Pagesos?) De fet era igual. Era sempre el mateix esquema: sortir, cridar una estona i córrer (llavors les meves vèrtebres no es queixaven encara). Sempre hi havia alguna veïna o amiga dels meus pares que els trucava per explicar-los que la seva filla s’estava manifestant i quan arribava a casa era sempre el mateix sermó: Nena, no et posis en cap embolic!. També eren temps de concerts (Raimon, Canet de Mar, Lluís Llach...), de Cants de la senyera i de Santa espina (fins i tot cantar el Rossinyol era un acte d’afirmació nacional). I de ballar sardanes i d’aprendre català a l’Omnium Cultural. Calia fer-ho tot per sentir-nos vius i rebels. Podríem pensar que tot això pertany al passat. Ara portem estelades als kets, a les motxilles, penjades al coll, als billets de 10 euros... Hem guanyat el carrer (i les carreteres) i, el que és més important, ara son els avis, els pares, els fills i els nets els que tots junts l’omplim (heu vist quin goig que fem a la gigafoto?). Però, com llavors, continuem demanat la llibertat de ser el que som i el que volem ser. I quan ahir el Pedro va donar l’entrada del Cant de la Senyera, tot el meu passat es va fer un nus a la meva gola i no em va deixar cantar fins al quart o cinquè compàs. Sort que el futur immediatament va guanyar terreny i les meves vèrtebres i jo vam poder continuar i acabar amb uns Segadors compartit amb membres del Cor Jove de l’Orfeó i crits d’Independència a l’Auditori.