Mal Negoci!

Quan el meu metge em va proposar de fer l’operació al mes de febrer, em va semblar bé, encara que això suposés posa data de caducitat a la nostra relació (si, caducitat i no consum preferent, què hi farem!). Pensava que, com altres anys,  seria un mes de poca activitat. D’acord, no podria cantar un concert de l’Orfeó però havia de triar entre vacances en família a la neu i el concert BLANC  i aquesta vegada em va semblar que els de casa eren primer (una setmana als Alps amb sessió d’spa diària és molt tentadora!). O la memòria em comença a fallar (que tot podria ser) o aquest febrer ha estat una anomalia perquè la realitat és que la quinzena postoperatòria hagués pogut ser d’una activitat frenètica, però jo m’ho he hagut de mirar des de casa: l’espectacle Smile, el cor Vivace, Dansa Butoh,  1714 Fanalets per la independència a Torrelameu (Noguera), Maria del Mar Bonet... I tot això sense mirar la cartellera dels cinemes (no cal afegir més llenya al foc). Tot i més en només quinze dies. Estic esgotada només de pensar-hi! De totes maneres he tingut la gran oportunitat de poder ser espectadora d’un concert dels meus companys de l’Orfeó LleidAta (la majúscula és voluntària i forma part d’una campanya que es diu: Som lleidAtans i no lleidEtans, perdoneu però algú l’havia de començar). Les meves vèrtebres, la meva faixa i jo ens vam submergir en el món sonor que el cor i la Seu Vella van crear de manera espectacular. Veure’ls a tots de blanc, concentrats, movent-se pausadament i cantant un repertori d’Avesmaries que el Pedro amb paciència ens ha fet estimar, va ser una magnífica manera de tornar a una certa activitat. Per una vegada i sense que serveixi de precedent, no cantar va tenir la seva part positiva. De totes maneres m’he perdut un munt d’activitats que em venien de gust, he perdut valor econòmic (ja no tinc els claus i les plaquetes que segons el meu metge valien 5000€) i he guanyat una cicatriu que encara em recorda cada moment la seva existència. Ja us ho dic, ara per ara he fet mal negoci!