No viatjar sol

A l’estiu, ja ho sabeu, per la meva feina faig molts quilòmetres per carreteres secundàries, camins i caminets. El meu cotxe porta GPS de sèrie però no el poso en marxa. No em serveix de gran cosa ja que normalment em demana que surti a una carretera digitalitzada. Home, si surto a la carretera ja sé on vaig! Ja el que voldria és que em portés fins al camí aquell, desprès del encreuament amb la carretera vella on, quan has passat un faig molt gran, veus un camí estret que fa baixada, desprès de passar una granja de vedells que té dos silos vermells. (Aquestes són les meves referències quan vaig per feina). Ja m’agradaria ( i a les meves vèrtebres també)  sentir una veu (si pogués ser masculina) que em digués: Si us plau, prengui la segona sortida (en català i amb amabilitat), però la del meu GPS és la d’una dóna amargada que em dona ordres en castellà i algunes tant inútils com: “Gire a la derecha” quan estic pujant un port de muntanya i a la dreta només hi ha un precipici. Clar que a mi mai m’ha dit: “salga inmediatamente del cauce del rio”, missatge que quasi provoca un cobriment a una amiga meva. De totes maneres he de reconèixer que no és un trasto del tot inútil. Si quan ens vam casar haguéssim tingut aquest aparell al cotxe, aquella nit que ens vam perdre en un petit poble francès sense trobar l’hotelet que buscàvem, no haguéssim tingut que dormir en una habitació amb miralls al sostre, llums vermells i amb sorolls de portes tota la nit.