Fer-se un mateix el llit

Deia el Quim Monzó en un anunci d’un banc que si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit.  La “moraleja” (paraula castellana que m’agrada de veritat) d’aquest refrany és que no hi ha res com fer-se un mateix les coses (ja sé que ho sabeu però per si de cas...). Què voleu que us digui, a mi i a les meves vèrtebres, durant uns mesos ens feien el llit cada dia i la veritat es que dormien la mar de bé. I és que si hagués fet cas a aquesta afirmació, la meva vida seria ben diferent (que no millor). Us posaré un exemple. Tinc la gran sort de que el Ramon fa el menjar cada dia. Els que heu tastat qualsevol dels seus plats, sabeu que és molt bon cuiner (els que no ho heu fet, no sabeu el que us perdeu). Però aquest xiquet no va néixer ensenyat. Quan ens vam casar, només sabia fer cuixa de pollastre al forn (la veritat és que jo tampoc sabia fer gran cosa més). Per allò de compartir les feines de casa, a mi em va semblar que ocupar-se de la roba (rentar i planxar) o treure la pols podria representar un problema si quedaven sota la seva responsabilitat. Desprès de dinar bocates i pizzes (i també alguna amanida) durant uns dies (bastants, la veritat), ell solet va entendre que si volia menjar bé (cosa fonamental en el seu cas) calia que prengués possessió de la cuina (adaptació culinària del refrany inicial). Va ser i continua sent tot un èxit. Jo no m’ho faria millor, ni de bon tros. Ben mirat, potser si que en alguns casos ( i ho dic pel Ramon) té raó el refrany.

No viatjar sol

A l’estiu, ja ho sabeu, per la meva feina faig molts quilòmetres per carreteres secundàries, camins i caminets. El meu cotxe porta GPS de sèrie però no el poso en marxa. No em serveix de gran cosa ja que normalment em demana que surti a una carretera digitalitzada. Home, si surto a la carretera ja sé on vaig! Ja el que voldria és que em portés fins al camí aquell, desprès del encreuament amb la carretera vella on, quan has passat un faig molt gran, veus un camí estret que fa baixada, desprès de passar una granja de vedells que té dos silos vermells. (Aquestes són les meves referències quan vaig per feina). Ja m’agradaria ( i a les meves vèrtebres també)  sentir una veu (si pogués ser masculina) que em digués: Si us plau, prengui la segona sortida (en català i amb amabilitat), però la del meu GPS és la d’una dóna amargada que em dona ordres en castellà i algunes tant inútils com: “Gire a la derecha” quan estic pujant un port de muntanya i a la dreta només hi ha un precipici. Clar que a mi mai m’ha dit: “salga inmediatamente del cauce del rio”, missatge que quasi provoca un cobriment a una amiga meva. De totes maneres he de reconèixer que no és un trasto del tot inútil. Si quan ens vam casar haguéssim tingut aquest aparell al cotxe, aquella nit que ens vam perdre en un petit poble francès sense trobar l’hotelet que buscàvem, no haguéssim tingut que dormir en una habitació amb miralls al sostre, llums vermells i amb sorolls de portes tota la nit.

Alejo

Quan vaig per aquests camps de deu fent la meva feina, sempre porto les finestres del cotxe ben obertes (no m’agrada portar l’aire condicionat si no és amb la finestra abaixada)  i la radio posada bastant (o molt) forta (sinó el soroll de l’aire no me la deixa sentir). Us ho faig saber perquè si, per un casual, veieu un cotxe blanc (difícil perquè els camins pels que vaig no surten ni al GPS) amb una que s’està pixant de riure sola (bueno, les meves vèrtebres i jo), no cal que aviseu al Mossos. Soc jo que estic escoltant la Competència. L’altre dia enmig de la xerrameca de la cuqui de l’Angelines, del primo i del Mohamed Jordi, vaig sentir de cop: Vota Alejo... Em va costar una mica reaccionar. Ostras vaig pensar, qui és aquest que em parla amb aquesta veu que demana amb urgència un foniatra? És un personatge nou?  S’assemblava a un tal Aleix que durant molt temps va militar al PP fins que se li va acabar el xollo . I  ho era, tu! però ara es fa dir Alejo. Alejo, quins records em porta aquest nom! Doncs no vam riure durant un bon temps el Ramon i jo per culpa d’aquest nom!. Quan estàvem esperant a la Neus, jo sempre deia que si era un nen no volia posar-li Aleix (malgrat que m’agradava molt), perquè si les coses tornaven al passat i el pobre nen havia de tenir el seu DNI en castellà mai ens ho perdonaria. I ja veus, n’hi ha alguns que ho fan voluntàriament, tot sigui per seguir xupant de la mamella.  

Tornar al passat

Ahir l’Orfeó vam estrenar l’espectacle “En Català Si us plau”. Un veritable retorn al meu passat, a la meva joventut. A aquells dies de portar la senyera a tot arreu: empegada a les carpetes, dibuixada en les llibretes, en la mànega del jersei que la mare m’havia fet a disgust (nena, mira que et posaràs en un bon embolic!). Les primeres manifestacions i corregudes davant dels grisos. Recordo la primera càrrega policial i el primer cop de porra però la veritat és que no recordo el motiu de la manifestació ( alguna cosa de Dragados i Construccions, potser? O alguna cosa d’Unió de Pagesos?) De fet era igual. Era sempre el mateix esquema: sortir, cridar una estona i córrer (llavors les meves vèrtebres no es queixaven encara). Sempre hi havia alguna veïna o amiga dels meus pares que els trucava per explicar-los que la seva filla s’estava manifestant i quan arribava a casa era sempre el mateix sermó: Nena, no et posis en cap embolic!. També eren temps de concerts (Raimon, Canet de Mar, Lluís Llach...), de Cants de la senyera i de Santa espina (fins i tot cantar el Rossinyol era un acte d’afirmació nacional). I de ballar sardanes i d’aprendre català a l’Omnium Cultural. Calia fer-ho tot per sentir-nos vius i rebels. Podríem pensar que tot això pertany al passat. Ara portem estelades als kets, a les motxilles, penjades al coll, als billets de 10 euros... Hem guanyat el carrer (i les carreteres) i, el que és més important, ara son els avis, els pares, els fills i els nets els que tots junts l’omplim (heu vist quin goig que fem a la gigafoto?). Però, com llavors, continuem demanat la llibertat de ser el que som i el que volem ser. I quan ahir el Pedro va donar l’entrada del Cant de la Senyera, tot el meu passat es va fer un nus a la meva gola i no em va deixar cantar fins al quart o cinquè compàs. Sort que el futur immediatament va guanyar terreny i les meves vèrtebres i jo vam poder continuar i acabar amb uns Segadors compartit amb membres del Cor Jove de l’Orfeó i crits d’Independència a l’Auditori. 

Bye,bye Nau

Demà tornem a cantar a la nau d’Aiscondel a Cerdanyola del Vallès, coneguda familiarment com La Nau. Fa una any que hi vam fer el primer concert i demà en fem l’últim, L’any passat hi vam cantar el Requiem de Mozart i enguany el Magníficat de Bach. Curiós no? Un rèquiem per començar i un magníficat per acabar. Es una mica com començar la casa per la teulada o com enfadar-te abans d’hora per si de cas passa alguna cosa, o no iniciar una relació perquè pot anar malament. Aquell que va dir que l’ordre dels factors no altera el producte devia saber molt de matemàtiques però poc de la vida. A la vida les coses tenen el seu ordre: néixer abans de morir, treballar abans de cobrar, cuinar abans de menjar, engegar el cotxe abans de poder circular, obrir la boca abans de parlar... També els concerts tenen el seu ordre. Surt l’orquestra, surt el cor. Desprès l’orquestra afina, el cor es situa correctament (no sé perquè però mai aconseguim fer-ho a la primera) i quan tot està apunt surten els solistes i el director. S’obren partitures, els músics es col·loquen en posició i amb un gest del director la música flueix. Una música que algú va escriure i que tots els que som a l’escenari hem estudiat i assajat prèviament. Però demà quan es faci silenci a la Nau i el públic es prepari a sentir les primeres notes del Magníficat tot veient els moviments de la batuta dels director, continuarà el silenci. Quasi sense donar temps a que el públic faci les seves conjectures (afonia general?, vaga de músics? el director s’ha trastocat?), el Pedro, el director, es girarà i explicarà que sense músics no hi ha música, que sense estudiants de música no hi ha músics i que fer de la música una assignatura optativa a primària és començar a escriure les primeres notes d’un rèquiem. Per sort, les meves vèrtebres i jo, demà cantarem un Magníficat que vull creure esperançadament premonitori. 

I no hi havia ningú

Ahir em va donar l’alta el metge i avui he hagut d’anar a presentar-la a la meva empresa. Ja sabeu que des de fa uns mesos estic en nòmina de l’empresa més gran de l’Estat (la que gestiona el meu atur). Hi he anat i ja des del carrer he vist que passava alguna cosa estranya. No hi havia ningú davant de la porta fumant!. Tampoc ningú en el passadís d’entrada. Poc a poc el meu neguit ha anat augmentant en veure que tampoc hi havia ningú a la cua per agafar número. Però, quan a l’arribar en el que podríem anomenar sala d’espera i que normalment està a petar no hi havia tampoc ningú, però ningú eh?, m’he preocupat de veritat. Però és que a dins a les taules només hi havia els funcionaris! He preguntat i m’han dit que ja és el segon dia que passa. Han vingut uns extraterrestres i han abduït al personal? Sóc en una dimensió desconeguda? La Virgen del Rocio ha trobat feina a tots els aturats i com que jo estava de baixa no entrava en el cupo?  També seria mala sort, no? Lo de la Virgen del Rocio, vull dir.

Avui m’han plantat dos cops.

Avui m’han plantat dos cops. Ja us ho he dit per facebook. No és que fossin dos cites que em fessin una especial emoció, però he hagut de matinar i jo encara no tinc el cos per fer segons què i a més, a ningú li agrada que li donin planton. Però ha estat una coincidència en l’espai-temps o és el principi d’alguna cosa?  Diuen que les dones a partir dels 45 anys ens tornem invisibles. De fet potser és veritat, però en el seu moment jo no em vaig resignar a que fos així i vaig decidir fer quelcom. Faltaria menys! No me’n penedeixo de la meva decisió però potser el camí no va ser el correcte. El primer que vaig fer, producte de la meva mentalitat tècnico-científica, va ser augmentar de pes i volum. No em negareu que és més fàcil veure’m ara que quinze quilos endarrere! No contenta del tot amb el resultat vaig passar a accions més dràstiques: dos esquinços i una trencada de canell. Les crosses i el guix van ajudar a la visibilitat però em vaig adonar de que alguna cosa no anava bé, fins i tot diria que estava inconscientment obsessionada en la meva invisibilitat, el dia que cotxe i jo vam trotar per aquests camps de deu. Ara, amb el darrer episodi a punt d’acabar, tocaria fer un break, respirar a fons i posar seny (la rauxa ja la porto incorporada). Però que malament sona això de posar seny! I què avorrit! Vull viure molts anys i no que la vida se'm faci molt llarga. Com era allò de primer negació, desprès no sé què i al final acceptació? Doncs mira, ni una cosa ni un altra. A viure que són dos dies! Això si, si potser sense més visites al metge que les estrictament necessàries (malgrat tot el que he dit l’edat no perdona). Ah, i si em veieu, saludeu-me, si us plau.