I també agafo l’autobús

Aquests darrers mesos, a més de caminar per Lleida també agafo l’autobús. Un fet que estic segura que comparteixo amb alguns de vosaltres. Jo tinc la sort de tenir dues paredes prop de casa. El primer dia, en una d’elles, on passen dues línies que em van bé per portar-me als meus destins habituals, vaig esperar uns 10 minuts. Em va semblar molta espera i l’endemà vaig provar sort a l’altra parada on quatre de les seves sis línies em porten a rehabilitació. Cap millora. Més de 15 minuts sense veure ni un sol autobús. I així cada dia. Quan arribo a Part de la Riba miro si hi ha gent esperant a la parada i tot seguit dirigeixo la mirada direcció Ricard Vinyes. Si veig algun autobús, encara que sigui al cap del carrer, arrenco a córrer (en les meves circumstàncies cal entendre-ho en sentit figuratiu), em salto semàfors en vermell si cal, en definitiva, em jugo la vida. Us preguntareu, cal arribar a aquest extrem? Doncs si, perquè normalment passaran quatre autobusos empegats (que jo veuré des de l’altra banda del pas de vianants) i caldrà esperar al menys 15 o 20 minuts per poder veure de nou un altre vehicle groc. Clar que poder pujar al bus sense esperar massa, no és sinònim d’arribar a l’hora al meu destí. L’altre dia, sense anar més lluny, vam estar més de cinc minuts parats mentre el conductor del nostre autobús (no una criatura precisament) lligava amb una amiga seva palplantada a l’acera. Va ser instructiu però. Si mai em divorcio o potser quan les meves L1-L4-L5 em demanin marxa, ja sé on anar a ballar els diumenges a un preu assequible i amb molta gent de la meva edat amb ganes de lligar!