Si no fos

Els de Lleida sabeu què és el Banc del si no fos. També n’hi ha o n’hi havia a moltes altres poblacions. La vida ha canviat i ara els si no fos s’han traslladat a les sales d’espera dels metges i la llocs de rehabilitació. Afortunadament no vaig gaire al metge però les sales de rehabilitació són com casa meva des de fa més d’un any. Just un any abans de l’accident de la L1 em vaig trencar el canell, es a dir porto sent usuària de diversos centres des de fa més de 60 setmanes que multiplicades per cincs dies fan... un munt de dies i hores. Si voleu trobar un lloc amb la major concentració de pessimistes per metre quadrat, dirigiu-vos a qualsevol centre de fisioteràpia. A la pregunta de: Com estàs? La resposta general és sempre: malament, això no avança, estic per deixar-ho, el metge em diu que està bé però no es veritat...o fins i tot hi ha qui em diu: A mi em sembla que vostè no avança gaire amb el temps que fa que ve.  I així dia darrera dia. Un cop vaig llegir una frase que aquests dies m’ha vingut de nou al cap: Strategia de sopravivenza: allantanarsi in fretta da chi trova TUTTO negativo. ( Ho hagués pogut escriure en català, però ja sabeu com sóc...). Jo no puc marxar corrent (ni tampoc caminant), però la meva estratègia de supervivència és aïllar-me tot escoltant música o llegint el diari. Ara, el moment pitjor és quan t’acorralen als vestidors. Són petits, quasi íntims, i amb una sola porta. Em vesteixo el més ràpid que puc i surto al passadís a mig forjar. Tot sigui per no seguir escoltant misèries. Sóc la persona més asocial de tot el centre, d’acord,  però a mi no em desanima ningú.

Aarrg!

Ja sabeu que fa dies que cada migdia encamino els meus passos cap a la Mútua per fer rehabilitació. A la sala hi ha bona temperatura i normalment faig els exercicis amb samarreta sense mànigues. Avui, quan davant de tots, m’he tret el jersei m’ha sobrevingut una gran angoixa. He pensat: Ja porto les aixelles depilades? Em direu: que no te les veus al sortir de la dutxa? Doncs no. Em dutxo sense ulleres i en aquestes circumstàncies no veig gran cosa, francament. He procurat fer els meus exercicis correctament, però amagant en lo possible les meus aixelles. Un cop he arribat als vestidors he examinant atentament la part del meu cos en qüestió. Tot estava correcte. Uff! He respirat. M’acabava de lliurar d’un Aarrg! a la portada de la revista Cuore.

Pujar-se als talons

Aquesta és una expressió que fem servir moltes dones. Explicació pels homes: Pujar-se al talons vol dir, naturalment, posar-se sabates de taló, però també vol dir, que aquest senzill gest afavoreix una actitud corporal i mental positiva. En definitiva és una mica sinònim d’anar segura per la vida (No vol dir que no hi puguis anar amb sabata plana, eh!).

Avui m’he pujat als talons, es a dir m’he ficat talons per primer cop desprès de l’accident i ho he fet sense xarxa, és a dir, sense el corsé.. El meu metge creu que la L1 ja està preparada (jo no li he preguntat a ella, per si de cas). Primer us diré que no n’hi ha per tant ja que eren uns talons poc talons (3 cm i ample de campera). Continuaré explicant que de pas segur i decidit res de res. Quan m’he aixecat del sofà gairebé caic de morros a terra. Desprès d’uns segons d’incertesa i una mica de vertigen, tranquil·lament he fet el primer pas i a poc a poc la resta. Les he portat per casa tot el dia, feliç com si fos el primer cop que veia el món des d’aquestes alçades. Tal i com vaig fer als meus 20 anys amb els primers talons d’agulla. Llavors no me’n vaig sortir de caminar amb naturalitat i vaig regalar les sabates. Aquest cop confio trobar-hi el punt, encara que per ara l’esquena m’està matant. 

Hem de parlar

Avui tocava visita al metge. Ens veiem regularment cada dues setmanes. Desprès d’un reconeixement general i al comprovar que tot anava correctament, ha dit unes paraules llargament esperades i desitjades: Ja pot començar a anar sense corsé per casa. Biiieeeeen!!!!!! Pensava que no arribaria mai aquest moment. Desprès,  mentre feia rehabilitació (20 minuts enganxada a una màquina) he rumiat com se sentiria la meva L1 (si tingués sentiments, es clar). He imaginat que el corsé li deia les paraules que mai voldries sentir de la teva parella: Hem de parlar. I tot seguit, sense deixar-la reaccionar continuava: Ja sabíem que això nostre no podia durar per sempre. Crec que ha arribat el moment en que cal posar distància entre nosaltres. Fins ara tot ha anat molt bé però tal i com van les coses, el millor pels dos i sobretot per tu, és la separació.  I la meva L1, valenta com ella sola, segur que li respondria: Millor, no em fas cap falta. Ara ja em puc valdre per mi mateixa. Au, bon vent i barca nova. (Una mica desagraïda si que ho és aquesta vèrtebra, però que hi farem!). Ara que ja fa unes hores que vaig sense corsé no sé que pensa la meva vèrtebra però jo estic esllomada i desitjant sortir de casa per tornar-me a ficar, al menys per una estona, el meu estimat corsé. Qui m’ho havia de dir!

Mals pensaments

He començat la rehabilitació. He de tornar a moure el cos un altra vegada i això vol dir fer exercici. Els que em coneixeu sabeu que no és lo meu. Els de casa diuen que no vaig amb cotxe pel passadís perquè no hi cap a l’ascensor. Home (i dona), la meva animadversió contra l’exercici físic no és tant exagerada però fins que va entrar en acció la vèrtebra jo diria que era una persona més aviat sedentària. Feia moltes coses però asseguda. Ara la situació ha canviat. La L1 i jo anem caminant pràcticament a tot arreu (això vol dir com a mínim una hora o dos de passeig al dia) i fem exercicis de mobilitat de l’esquena (una mitja hora més diària). I el més curiós és que, al menys a mi m’agrada fer-ho (la vèrtebra afortunadament no s’ha manifestat). En algun moment he pensat que potser un cop ja en actiu, podria continuar anat a un gimnàs, a nedar o fins i tot a córrer!. Quan em venen aquests pensaments respiro profundament i ... deixo que marxin tal i com han vingut. 

La importància de saber llengües

Els Reis m’han portat colònia. Una colònia que anuncia un actor que està boníssim i que ens ensenya uns paisatges amb un punt d’exotisme. Una colònia per a home. A casa hem tingut sempre una teoria. Si un anunci no l’entenem a la primera (cada vegada són més surrealistes i a vegades fins i tot fan por) vol dir que el producte no està pensat per a nosaltres. Ara hem d’afegir un altra axioma: si no saps idiomes estàs perdut. Has de saber anglès i francès per poder triar un colònia o perfum, alemany per triar un cotxe, italià per escollir una pizza, anglès per triar una cafetera.. Algunes són coses senzilles (New fragance for her, Pour femme, pour homme, La pizza de la mamma, Das auto....) Altres són més complicades i no m’atreveixo a repetir-les. Però hi ha una cosa que ja fa dies que a la meva vèrtebra a mi ens preocupa. Ja us vaig avisar de que el meu avorrit cervell a vegades desbarra i es planteja qüestions que amablement qualificaré de curioses. Doncs be, no podem deixar de pensar en la Sra. Rajoy. Segons la nostra teoria, podria ser que la pobra dona s’hagués quedat sense regals aquests Reis. Un home poc il·luminat (vull dir amb poques llums) i al que el seu domini dels idiomes només el capacita per dir coses com: Is very difficult todo esto, ho ha tingut una mica complicat per poder seguir els savis consells consumistes. Nosaltres si hem tingut menys regals que els altres anys, també ha estat per culpa del Sr. Rajoy,  però vull suposar que el tema de la llengua no hi té res a veure. O potser si?

Tots som percussionistes

Pregunto.Per què a tots els concerts al voltant de Cap d’Any hi ha d’haver un número musical en el que la gent pugui picar de mans mentre un director intenta que no es perdi el ritme i marca pianos i fortes? Es tracta d’una pregunta retòrica ja que crec que sé la resposta. Tota la culpa, com sempre, és de Madrit (concepte) . TV espanyola (la seva) retransmet cada cap d’any el Concert des de Viena. Un concert que ens permet veure dirigir a alguns dels millors directors d’orquestra del moment, però que acaba amb una imatge, si més no, curiosa. Tota aquella platea i els palcos estan plens de gent que han pagat una quantitat molt important (fins a quasi 1000€) per seure o estar drets al final en aquella sala. A més han hagut de matinar per ser a les seves localitats, mudats i pentinats quan comença el concert a un hora intempestiva per un dia de Cap d’Any. Desprès del Danubi Blau es nota en la sala una certa inquietud. Tothom es recol·loca en el seu seient, la mirada posada en el director i les mans a punt per la percussió. No tinc res a dir, és una tradició i com a tal cal respectar-la.

La meva pregunta és: calia exportar-la? Calia acabar tots els nombrosos concerts de valsos i polques del nostre país amb la Marxa Radetzky amb percussió de sala? L’altre dia, la meva vèrtebra i jo vam veure estorades un final de concert de sardanes en el que la Santa Espina va fer la funció de la marxa. El director no se’n va sortir de que el picar de mans anés a tempo. Per alguna cosa deu ser.