Nadal, avis i nens

Si ara fa un any, el títol de la meva entrada era “No cantar per Nadal”, enguany hauria de ser (encara que no ho és) “Cantar per Nadal”. Les meves vèrtebres i jo hem fet cinc concerts enguany, en 14 dies. De fet en un cap de setmana en vam fer tres. I no solament hem cantat sinó que també ens ha tocat ballar (o alguna cosa semblant) encara que el resultat final ha estat més voluntariós que reeixit (no us haig d’enganyar). Però, que voleu que us digui, cantar per Nadal és bonic. El públic és familiar i molt entregat. Està disposat a quasi tot, fins i tot a cantar. De fet no s’entendria un concert de Nadal sense tots els presents cantant alguna Nadala. Podríem dir que és la manera nostrada de la Marxa Radetzky del Concert de Cap d’Any a Viena (aquest concepte li he robat al Pedro, el meu director, però segur que no li sap greu). Molts d’aquests concerts es fan en esglésies que aquests dies es converteixen en auditoris freds (climàticament parlant), incomodes (els bancs de missa ho són, no ens enganyem) i de dubtosa sonoritat (alguns cops les veus del cor ressonen dies i dies entre aquelles altes parets). Però s’omplen d’un públic que està disposat a passar-ho bé. Els membres del cor, des de la nostra privilegiada posició ho veiem tot (com si fóssim el Gran Hermano de Nadal): les cares aspectants abans de començar, algun badall si la nadala és poc coneguda i una mica llarga i sobretot els moviments nerviosos i les cares de felicitat quan s’anuncia o comença a sonar una melodia coneguda ( el top és el fum,fum,fum, seguida de molt a prop pel Noi de la Mare). Entre cançó i cançó o mentre miro de reüll al meu director, m’agrada mirar els avis i els nens (una combinació molt lligada al Nadal). Són aquests dos col·lectius els que més participen de la màgia d’aquests dies. Què seria un Nadal sense nens o sense avis que per uns dies es tornen una mica criatures?. Als de mitjana edat (i amb els fills ja crescuts) potser ens fa una mica de vergonya deixar-nos seduir per aquests moments d’innocència . Em sembla que ens perdem alguna cosa.

L’he vist

Ens van veure. El meu metge i jo. Va passar tal i com us vaig dir l’altre dia. Al final pantalons, talons i sense maquillatge (i el llit ple de roba descartada). Hem rigut els tres (la seva infermera, ell i jo). Es recordava de mi. No ho ha dit, però jo (intuïtiva que sóc) ho he notat per alguns dels comentaris que ha fet (les dones les notem aquestes coses). Ens hem tutejat (ha calgut esperar més d’un any per arribar a aquest punt de la nostra relació) i hem quedat que ens tornarem a veure passat festes per concretar una cita definitiva el mes de febrer. Aquest cop amb deu minuts vam fer. Pim, pam. Tantes papallones, tants nervis, per no res. Llavors tocarà tornar al quiròfan, l’anestèsia, els zeladors, les infermeres...  Aquest cop em penso que serà més còmode, tant per mi com pels meus cuidadors. M’operarà per la Mútua en una clínica privada (ja ho diu la meva filla que sóc una pija). No us podré explicar batalletes dels meus veïns d’habitació (l’habitació serà individual) ni faré aquelles llargues excursions amb els zeladors per l’hospital. Llàstima, ara vist amb perspectiva històrica tenien la seva gràcia. Desprès d’un dies a la clínica (pocs, tres o quatre, m’ha dit) i unes quatre-sis setmanes de baixa (amb faixa però sense corsé) tot s’haurà acabat. Bé, espero que les meves L4 i L5 així ho entenguin i es decideixin a ser bones nenes. M’ha donat una data sorprenent. Els anclatges que porto a l’esquena i que em trauran valen 5000 euros (cinc mil). Hem quedat que me’ls donarà. Si més no em faré un clauer. 

Papallones a l'estómac

Em sento com una adolescent o al menys això és el que em sembla. Fa tant temps d’aquella edat plena d’incerteses i de grans a la cara que ben bé no recordo massa que vol dir sentir-se adolescent. La veritat és que tinc els nervis a flor de pell. He comptat les setmanes, els dies i aviat les hores que falten perquè arribi el moment. Ja fa dies que em planto davant de l’armari i penso com em vestiré?. Pantalons? (una mica massa seriosos, potser), Leegins? (una mica massa atrevits?), Vestit? (uns em semblen massa curts, altres són una mica mida opus) Talons o plana? Sabates o botes? Un puntet de maquillatge o potser del tot natural? Intento ser més racional. Què vull que pensi de mi? Potser que em vegi bé, plena d’energia. O potser és millor no voler fer veure el que no sóc? Quan arribi el moment (aquest dimecres, de fet), sé que serà un d’aquells dies en el que jo acabaré esgotada d’anar de la meva habitació al mirall del  rebedor (l’únic on em veig de cos sencer) i el meu llit ple de roba que m’he anat emprovant i que he descartat sense donar-li cap oportunitat. Finalment, ja farta de tant vestir i desvestir, em posaré l’abric damunt de qualsevol cosa i sortiré al carrer. Tot el camí aniré mirant de reüll el meu reflex en els vidres dels aparadors per mirar de convencem de que he encertat el meu aspecte i així donar-me una seguretat que en aquells moments no tindré. Arribada al lloc de la cita, abans d’entrar faré un respiració profunda, enviaré un missatge d’ànim a les meves vèrtebres i assajaré el millor dels meus somriures. I allí hi serà ell. Desprès d’uns mesos ens retrobem. De nou té el meu futur a les seves mans. Uns curts preliminars (no tenim massa temps) i em tocarà suaument l’esquena.  Finalment, aquest dimecres, el meu metge em dirà si em treu els claus que subjecten la meva L1 ara o cal esperar un mesos més. O potser havíeu pensat que anava a veure a algú altre?