Dormir al sofà

No sé que em passa moltes nits. Un cop he sopat, recollit la cuina, passejat al gos i altres coses que no sé perquè però sempre he de fer a la nit, m’assec al sofà. A poc a poc, de manera subtil, el meu cos es deixa vèncer per la gravetat (no de la situació, sinó per aquella atracció que la terra té per les coses) i quasi sense adornar-me’n ja estic en posició horitzontal (amb uns llargs segons de queixa per part de les meves vèrtebres, per no variar). La tele segueix funcionant de manera inversament proporcional a la meva activitat cerebral i finalment els meus ulls es tanquen i fins i tot estic segura de que alguns dies ronco una mica. De sobte alguna cosa em desperta, miro el rellotge i ja són les dues de la matinada. Tanco la tele, apago llums, em vaig a fer un pipí (les dents ja les porto netes d’abans de seure al sofà) i em poso al llit esperant que el meu cervell continuï en standby. Però no. De cop tots els pensaments que s’havien quedat aparcats en un racó per no molestar, decideixen sortir a la llum o millor dit a la foscor. I ja em teniu a mi amb els ulls com a taronges escoltant com el meu rellotge de pèndul va tocant les hores. Quan les meves vèrtebres eren bones nenes i no molestaven, em tornava cap al sofà i continuava dormint allí. Ara, només d’escriure això, he sentit una punxada d’advertiment de les meves L4-L5, no fos cas que, ingènua de mi, em penses que les coses poden ser com abans. No, no diré allò de que “ cualquier tiempo pasado fué mejor”. Però, si em permeteu, us diré que abans les coses eren diferents.

O ella o jo

Molts cops les coses passen quan han de passar i no quan tu voldries que passessin. Altres finalment passen gràcies a la tossuderia personal que et fa vèncer tots els entrebancs. Tot això és aplicable a moltes situacions de la vida i també, perquè no, a coses molt menys transcendents com per exemple un viatge. Feia més de trenta anys que esperava poder anar a Sevilla (ja veus tu, tampoc és res de l’altre món!). El primer que heu de saber és que el Ramon hi va fer la mili. No en té cap mal record, ans al contrari, per ell va ser una època inútil però divertida. Potser per això, per lo de divertida, durant molt temps no va mostrar gaire entusiasme per tornar-hi (ei, no sigueu tant mal pensats com jo!). Aquesta tardor, i desprès de dos intents fallits d’anar al sud que ja es perden en l’oblit, vaig organitzar i em van acceptar ( el Ramon i les meves vèrtebres) finalment el desplaçament. Hi va ajudar molt el fet de l’existència de l’AVE de porta a porta que suposava poc esforç tant per l'un com per les altres. Un mes abans de marxar, de nou la maledicció sevillana entra en acció i tot se'n va en orris. En aquell moment ja en vaig fer una qüestió personal. Era o Ella o Jo i naturalment no em pensava deixar vèncer, per molt que Ella tingui un Sabor especial, faltaria més! Reorganització familiar i canvi de dates. Cap problema pel dia d’anada però pel dia de tornada (no us ho creureu!) el tren anava ple!. Tornar a canviar dates? Renunciar? NO. Les coses havien arribat massa lluny i jo ja estava emocionalment molt cansada de tot aquest afer. (Les meves vèrtebres també insistien en el viatge, no fos cas que em lies la manta al cap i les obligués a anar amb avió a qualsevol altre lloc).  Només hi havia dues opcions: retallar (desgraciadament verb molt de moda) o viure per damunt de les nostres possibilitats i allargar un dia la nostra estada. Vaig triar l’opció B. Ara ja hem tornat: una grip, les meves vèrtebres i jo, el Ramon i el record d’una ciutat que m’ha enamorat des del primer moment.

Sort en tinc de l’agenda.

Si hi ha que diu que el que no surt a la tele no existeix (de fet ara hauríem d’incloure les xarxes socials), jo puc dir que el que no tinc anotat a l’agenda no ha passat ni passarà. Ja us vaig dir que sé el dia de l’accident perquè el vaig apuntar però no ho vaig fer amb el dia de l’operació i la veritat és que no tinc ni idea del dia que va ser. No sé si us passa a vosaltres (espero que si, més que res per no sentir-me com una outsider), però hi ha dies que tinc la sensació de que he de fer alguna cosa, que aquell dia em resulta familiar per algo però no aconsegueixo recordar perquè. Intento fer una repassada mental de les possibles cites o feines del dia, però les meves neurones semblen estar en vaga indefinida (potser no els hi agrada que confiï tant poc en elles). Cansada de tant pensar decideixo passar de tot i em faig trampes al solitari tot dient-me que segur que no era res ( i el pitjor és que m’ho crec). L’endemà algú em recorda que em va estar esperant per fer un cafè o per alguna cosa de feina. Si, ja ho sé que les noves tecnologies (el mòbil, la tablet, l’ordinador, els mails...) ens ajuden a organitzar i recordar la nostra vida, però clar si no apuntes les coses o si encara que ho facis desprès no les consultes ni quan sents aquell ocell que canta (els meus aparells tecnològics tenen aquesta melodia per recordar-me una cita) no serveixen de res. Ara m’espera un mes de molta activitat. Les meves vèrtebres i jo tenim molta feina pendent amb diferents metges. Es tracta de revisions rutinàries, no patiu, però caldrà una bona coordinació per no haver de recorre al do de la ubiqüitat (do que no tinc naturalment) i poder posar-me al dia amb la meva salut. Prometo (perquè puc prometre i prometo) que seré una persona disciplinada i ho apuntaré tot. De totes maneres si heu quedat amb mi, no estarà de més que em feu una trucada una hora abans per confirmar que he obert la meva agenda. Us ho agrairé.